Diferents maneres de guanyar la guerra (i l’Oscar)

Los AngelesA Corazones de acero, despietats i valents soldats americans, dalt dels tancs, derroten Hitler. “Aquests són els nois que van guanyar la guerra”, assegura David Ayer, que ha escrit i dirigit el film que a Espanya s’estrenarà al gener. Però The imitation game, que també arriba a les pantalles en les mateixes dates, atribueix la victòria de la Segona Guerra Mundial a la freda lògica britànica. “Càlcul sanguinari” és com l’heroi del film, Alan Turing, interpretat per Benedict Cumberbatch, anomena el sistema de codis creat per l’enemic i que ell ha de desxifrar.

En contrast a aquests dos films, a Invencible qui obté la victòria és la capacitat de superació i de perdonar. Dirigit per Angelina Jolie, el film explica la història de Louis Zamperini, un atleta olímpic que durant la guerra pilotava el bombarder B-24 i que va acabar empresonat i torturat pels japonesos. Molts anys després del final de la guerra, quan Zamperini ja havia complert els 80, va intentar reunir-se amb el seu torturador. ¿Valentia, intel·ligència o capacitat de perdonar? Què va dur els aliats a la victòria? I encara més important per a Hollywood, quina d’aquestes tres virtuts aconsegueix una millor pel·lícula?

Les tres pel·lícules -cadascuna amb una perspectiva radicalment diferent de quines lliçons hem d’aprendre de la Segona Guerra Mundial- obriran nous debats sobre el conflicte bèl·lic. Amb conegudes estrelles i grans directors, tindran probablement molts espectadors. A més, els tres films tenen poderosos estudis cinematogràfics al darrere que ja han començat la cursa cap als Oscars. La cerimònia s’acosta: és el 22 de febrer.

The imitation game, dirigit per Morten Tyldum, té bones perspectives per a l’estudi The Weinstein Co, que el 2011 ja va aconseguir l’Oscar a la millor pel·lícula amb El discurs del rei,també relacionada amb la Segona Guerra Mundial. Com el seu antecessor, The imitation game va començar la seva trajectòria cap als Oscars amb projeccions als festivals de Telluride i Toronto.

Un Brad Pitt violent i exhaust

Corazones de acero, amb Brad Pitt, Shia LaBeouf i Logan Lerman, entre altres actors, ofereix una imatge molt diferent: Sony la vol vendre com una pel·lícula d’acció. Al pòster hi apareix un exhaust Brad Pitt recolzat sobre un canó del tanc batejat amb el nom que, en la versió original en anglès, dóna títol al film: Fury. Però l’estudi ha fet un altre pas que demostra clarament que busca un premi de l’Acadèmia: ha contractat Lisa Taback. Taback és una agent famosa per haver aconseguit, amb els seus consells, molts Oscars per a The Weinstien Co, un estudi amb qui va deixar de treballar l’estiu passat.

Universal ha començat una mica tard la seva carrera amb Invencible, inspirat en el llibre de Laura Hillenbrand. Jolie és a Malta treballant amb el seu marit, Pitt, en un nou film. Per tant, no podrà ajudar a promocionar la seva nova pel·lícula com a directora.

No és gaire habitual que coincideixin tants films sobre la Segona Guerra Mundial en la carrera dels Oscars. Però havia passat abans. El 1999 van competir Salveu el soldat Ryan,de Steven Spielberg, L’estreta línia vermella, de Terrence Malick, i La vida és bella,de Roberto Benigni. Finalment, l’Oscar a la millor pel·lícula se’l va endur Shakespeare in love,de John Madden ( Elisabeth, dirigida per Shekhar Kapur, va ser l’altra nominada), un fet que es va considerar com un menyspreament per a la pel·lícula de Spielberg.

David Rensin, que va col·laborar amb Zamperini en un parell de llibres abans que l’exatleta i exsoldat morís al juliol, creu que amb aquesta bateria de films pot sorgir la reconciliació amb uns veterans de guerra que estan desapareixent ràpidament. “És l’última oportunitat per a la més gran de les generacions”, assegura Rensin que està a punt de publicar un nou llibre sobre Zamperini, Don’t give up, don’t give in: Lessons from an extraordinary life [No et rendeixis, no et donis per vençut: Lliçons d’una vida extraordinària].

Les noves pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, a diferència de Salveu el soldat Ryan, La batalla de les Ardenes o U Roig: divisió de xoc, no aprofundeixen tant en la relació i la solidaritat entre companys. Els nous herois són un grup molt heterogeni. Pitt interpreta un agressiu i furiós comandant de tanc; Cumberbatch és un matemàtic homosexual, i Jack O’Connell, que es posa en la pell de Zamperini, un heroi sotmès a tortures i a la fam, però que més tard, amb l’ajuda de l’evangelista Billy Graham, aprèn a perdonar els seus enemics.

Pel·lícules al límit

Peter Biskind, un historiador cinematogràfic que està treballant en un nou llibre sobre el que descriu com “els extrems de la cultura”, diu que no el sorprèn que en aquesta nova era les pel·lícules de guerra expliquin històries amb conclusions oposades. Segons Biskind, el consens ha desaparegut de l’horitzó cultural, i els estudis cinematogràfics en mostren els límits. “El centre s’ha encongit considerablement”, assegura.

Unbroken és potser el film més convencional segons els cànons de Hollywood, perquè té un protagonista que pot crear empatia. Però Corazones de acero mostra de manera molt crua la violència dels soldats nord-americans, a diferència dels films anteriors, en què les forces armades eren idolatrades. The imitation game, en canvi, mostra admiració per un heroi que en certs moments de la seva vida va ser un marginat.

En anteriors curses per l’Oscar, també competien films que denunciaven i reivindicaven. Martin Scorsese descriu a El lobo de Wall Street uns especuladors enganxats a les drogues amb vides frenètiques i experts en l’art d’estafar, enganyar i robar. Kathryn Bigelow mostra a La noche más oscura la utilització de la tortura durant la caça d’Ossama bin Laden. Graham Moore, que va escriure The imitation game, explica que els ingredients del film, el fred càlcul matemàtic, el secretisme de l’heroi i la seva homosexualitat va ser difícil que fossin acceptats pels grans estudis. “Una vegada a l’any, deia als meus agents que volia escriure una pel·lícula sobre un matemàtic homosexual que es va suïcidar als anys 50. I sempre em responien: «Sisplau, no ho facis»”. Moore responia: “S’estan fent moltes pel·lícules especials i úniques, i jo les vaig a veure”.