Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Del llatí macarrònic al catanyol

Una obra recupera textos oblidats i marginats que juguen des de fa segles a barrejar llengües

“Le passenger 5 millones is cerca”, diu un anunci de la companyia aèria Vueling. El màrqueting del segle XXI juga molt a barrejar llengües, perquè és modern i cosmopolita. Però el plurilingüisme no és patrimoni ni de la publicitat ni és fill de la globalització. A la literatura catalana ha existit sempre. El llatí, el català, el castellà, el francès o l’italià es barregen en textos medievals, renaixentistes i barrocs, però també en novel·les i obres de teatre contemporànies. A finals del segle XIX, a Barcelona l’òpera era tan popular que l’italià (macarrònic o no) era una llengua habitual a les comèdies. Més exemples: a les revistes del Paral·lel de principis del segle XX, el francès era una llengua corrent. I hi ha centenars d’obres de teatre popular i poesia del segle XX que barregen català i castellà.

Els motius per fer confluir diferents llengües són diversos. El plurilingüisme en la literatura catalana (Edicions Vitel·la), d’Albert Rossich i Jordi Cornellà, és un intent exhaustiu de repassar per què autors de totes les èpoques han utilitzat el multilingüisme. Té un punt provocador i reivindicador. D’una banda, vol redescobrir textos oblidats o marginats. De l’altra, combatre els prejudicis: “La imaginació i creativitat d’alguns d’aquests textos és tan gran que val la pena deixar de banda els escrúpols puristes i fer un esforç per apreciar-los en la seva qualitat d’obres sovint provocadores, paròdiques i irreverents”, explica Jordi Cornellà.

També proposa rellegir la història a través d’aquestes obres: “La llengua castellana no és l’única que ha influït o s’ha barrejat amb el català; al llarg de la història de la literatura també hi ha molta presència del francès i de l’italià. Però, per motius ideològics, només es debat sobre el pes del castellà”, afirma Jordi Cornellà.

Menys prejudicis

Els autors defensen el plurilingüisme com un recurs que enriqueix la llengua: “A partir de la normativa de Fabra, el plurilingüisme és menys habitual, perquè els escriptors opten per centrar-se en la normativa. Però el català podria ser una altra cosa, amb més registres, més variables i més recursos”, diu Cornellà.

Al llarg del llibre desfilen exemples de totes les èpoques: des de la Crònica de Jaume I o el Poema anafòric de Francesc Tagell, fins al teatre d’Eduard Escalante o Bearn de Llorenç Villalonga, passant per Incerta glòria de Joan Sales, Míster Evasió de Blai Bonet i alguns textos experimentals d’autors d’avantguarda com J.V. Foix o Joan Salvat-Papasseit.

Els autors, al llarg de la història, han utilitzat el plurilingüisme amb objectius diferents. A Bearn, el francès és útil per connectar Toni de Bearn amb les idees de l’Il·luminisme; Tísner utilitza el nàuhatl a Paraules d’Opòton el Vell ; i Juan Goytisolo a Señas de identidad (1966) fa servir fragments en altres llengües per retratar l’ambient cultural resclosit de la postguerra.

El llibre també analitza el fenomen del catanyol i les llengües virtuals, inventades o artificials. Hi ha una part de crítica, sobretot de la mutilació de textos: “La identificació entre llengua nacional i literatura ha provocat un rebuig cap a les obres multilingües que ha arribat a l’extrem de mutilar o alterar textos literaris”, detalla Cornellà. I posa un exemple: “En una col·lecció de clàssics catalans, es va cometre l’excés d’eliminar els passatges en castellà en diverses obres dramàtiques bilingües del segle XVI, substituïts per un resum en català”. No són les úniques víctimes de la dèria pel monolingüisme: “La traducció francesa de la novel·la El català de la Mancha de Santiago Rusiñol i la traducció a l’anglès de Señas de identidad n’eliminen el plurlingüisme”.

Polifonia de llengües per denunciar i reivindicar

El Paral·lel

A partir de la segona meitat del segle XIX, hi ha una explosió de textos multilingües catalanocastellans i catalanoitalians. És molt freqüent, al teatre, un personatge català que deforma grotescament l’espanyol. A les seves obres, Josep Bordas i Lluís Millà exemplifiquen els equívocs que pot provocar una escassa comprensió del castellà.

Blai Bonet

A Míster Evasió (1969), Blai Bonet utilitza una densa polifonia de llengües i registres. Fa servir el castellà retòric i arcaic per fer una caricatura de les autoritats del règim franquista. Bonet també utilitza l’anglès dels americans de la sisena flota, el català que parlen els gitanos del Somorrostro o el castellà escrit dels illetrats.

Josep Pla

A l’època del franquisme apareix un fenomen híbrid de signe contestatari: davant la prohibició d’usar el català a la premsa, alguns escriptors busquen la complicitat del lector amb la traducció literal de girs i modismes del català. Josep Pla, per exemple, als seus articles escriu: “soñador de tortillas” o “ni suelta ni vuelta”.

Ramon Solsona

En algunes de les seves novel·les, Ramon Solsona intenta reproduir la llengua d’un parlant inculte que no domina bé ni el català ni el castellà. A L’home de la maleta o Figures de calidoscopi, Solsona intenta reflectir una manera de parlar que existeix però que poques vegades s’ha utilitzat en llengua literària.