Cultura 02/09/2017

Del jazz al lied

J. A. Mendiola
3 min
El Claustre de Sant Bonaventura va retre homenatge al compositor, saxofonista i violinista de jazz Salvador Font Mantequilla.

Llucmajor.- Per una d’aquelles circumstàncies que no venen al cas em vaig trobar assegut al llucmajorer Claustre de Sant Bonaventura per retre homenatge al compositor, saxofonista i violinista de jazz Salvador Font Mantequilla, un mite que convé reviure de tant en tant, col·locar-lo a la peanya que li correspon. I això d’alguna manera és el que ha fet Toni Vaquer, pianista, director i compositor, actualment becat a Berkeley, territori swing, el lloc ideal per a un músic d’aquestes característiques, que ha arranjat fins a sis peces de Mantequilla per interpretar-les amb la Glissando Big Band, setze músics de cap a peus, amb el fill del ‘protagonista’ a la bateria, que s’han posat en mans d’un jove mag que ha portat a una altra dimensió les composicions de Salvador Font i que d’alguna manera el director anava explicant al llarg del concert. Concert que es va iniciar amb el Blues 3/4 i a continuació Jamboree, una típica peça el contrapunt de la qual és la raó de ser de tot plegat i en la qual Toni Vaquer semblava el nigromant que necessita una formació perquè tot rutlli a la perfecció. És a dir, ell era qui donava totes les indicacions, de manera que quedava clara del tot la seva funció sobre l’escenari. Totes les entrades, de tots els instruments, comptant a mà alçada, amb la qual cosa fins i tot els espectadors sabíem qui intervindria a continuació. No tan sols assenyalava el que havien de fer els músics, també indicava al públic quan i a qui havien d’aplaudir. Un espectacle veure’l dirigir, una delícia escoltar la Glissando Big Band, que ho és. Poc després, una balada cantada per Cecília Giménez que va servir de segon bis. A tot això, hi hem d’afegir el Whisky Jazz i Progression, també de Salvador Font Mantequilla.

Pollença.- Fi de festa pollencí en un altre claustre, el de Sant Domingo, amb Christoph Prégardien, tenor, i Julius Drake al piano per interpretar Die Schöne Müllerin (La bella molinera), de Franz Schubert, vint poemes del romàntic alemany Wilhelm Müller que potser sense la música de Schubert no haurien passat a la posteritat i que es publicaren sota el títol de Setanta-set poemes dels papers pòstums d’un trompista viatger, on també hi havia inclosos els corresponents als qui també el músic dedicà una composició no menys coneguda, com és ara el Viatge d’hivern. Un altre concert de gran nivell i noms coneguts, que sempre li donen un valor afegit. Per ventura estàvem una mica mal acostumats i també és cert que, pel fet de ser la cloenda, un pensa que hi haurà una tirabuixó addicional. El tenor no va arriscar gaire, va anar sobre segur tot el temps, els aguts brillaren per la seva absència. De fet, la seva intervenció va ser tan correcta com monòtona. La història del moliner enamorat va tenir els mateixos colors en les primeres cançons, que són d’enamorament, d’il·lusió, com a les darreres, que van cap a la desil·lusió, cap a la desesperança, cap a la mort per suïcidi del protagonista masculí. I no hi va haver aquesta metamorfosi. Per la seva banda, brillà de manera extraordinària Julius Drake, el pianista, amb la qual cosa el concert s’ho va pagar amb escreix. Bis de rigor, en el qual varen interpretar el Der Lindenbaum de l’esmentat Winterreise.

stats