Publicitat
Publicitat

Decebedor inici de la lluita pel Lleó d'Or a Venècia

Els films de la italiana Emma Dante i el nord-americà John Curran no se'n surten

Després d'un dimecres ple de glamur hollywoodenc gràcies a la presentació fora de competició de Gravity -el film inaugural de la Mostra-, ahir el Festival de Venècia va donar el tret de sortida a la lluita pel Lleó d'Or amb dues adaptacions literàries que van rebre una tèbia acollida per part de la premsa acreditada. Hi havia molta expectació, sobretot entre els mitjans italians, per la presentació de Via Castellana Bandiera , primera incursió en la direcció cinematogràfica de la dramaturga, actriu i novel·lista Emma Dante, una de les figures més prominents del teatre italià contemporani. El film, una adaptació de la seva novel·la homònima, s'erigeix en un exaltat estudi sociològic de l'abandó i atavisme del poble palermità, un territori ben conegut per Dante, nascuda a la ciutat siciliana.

Amb la intenció d'hibridar els universos teatral, literari i cinematogràfic, Dante situa la major part de l'acció en el carrer que dóna nom a la pel·lícula, fet que connecta Via Castellana Bandiera amb clàssics del cinema popular com Street scene (1931) de King Vidor o El crim de Monsieur Lange (1936) de Jean Renoir, radiografies de comunitats tancades que revelen l'essència d'un determinat context social.

El problema de Dante és que, potser empesa pel desig de distanciar-se dels patrons teatrals, es descuida de dotar de profunditat psicològica als seus personatges, que acaben deambulant pel film com arquetips sense vida, portaveus sense ànima del temperament encès i el primitivisme tosc sicilià. "No hauria pogut explicar aquesta història al teatre", va confessar Dante a la roda de premsa del film. "Necessitava el paisatge, els cossos, la pols de l'aire...", va dir. I si bé és cert que la pel·lícula s'esforça per capturar els trets distintius del món que retrata -l'ús de la llengua siciliana fa pensar en l'especificitat cultural dels primers films de Pier Paolo Pasolini-, Dante no aconsegueix transcendir els límits imposats pels clixés i un realisme massa tou.

Memòries d'Austràlia

En tot cas, l'abús que fa Dante dels tòpics es preferible a la manca de personalitat que demostra el nord-americà John Curran a Tracks , adaptació del llibre de memòries en què l'australiana Robyn Davidson va relatar el seu viatge de 2.700 km pel desert del seu país acompanyada d'un gos i quatre camells. Una travessia física i espiritual que l'actriu Mia Wasikowska, la Davidson de la ficció, va descriure com "un camí cap a l'essència de la supervivència i una fugida del món social". Per a la jove intèrpret d'origen australià, el film va significar un retorn a les seves arrels. "No rodava al meu país des dels 17 anys (ara en té 23), i ja tenia ganes de tornar a treballar a prop de casa", va dir l'actriu.

A Tracks , Davidson -que va viatjar a Venècia amb la delegació del film- és retratada com una nova Lawrence d'Aràbia: una conqueridora dels límits de la voluntat seduïda per la idea del nomadisme. Una figura fascinant que, tanmateix, es dilueix en l'acadèmic treball de posada en escena de Curran. Responsable de l'adaptació fílmica d' El vel pintat (2006), el director nord-america converteix l'imponent paisatge humà i natural de Tracks en la primera matèria d'un film de tall televisiu, atrapat entre els rampells lírics -pròxims al cinema de Terrence Malick- i la imperiosa necessitat de complaure el gran públic.