Cultura 23/04/2014

Dansa, versos i bots qualitatius

Miquel Cardell
3 min

Les rodes de premsa ja no són el que varen ser. Almanco les de contingut, glups, cultural. Formen per si mateixes un gènere, més escenogràfic que informatiu, que va viure el seu ascens aquells anys de la movida, quan va resultar que érem un país lliure, desvetllat i ie-ie, i les seccions corresponents varen créixer prou per a dedicar-hi un redactor que ja no fos el nin de pràctiques ni el periodista cremat i preferentment alcohòlic.

Ho pensava travessant la ciutat cap a la corresponent presentació del festival Palma amb la Dansa, que els pròxims deu dies posarà coreografies diverses a diferents indrets de la ciutat. El convoca el Departament municipal de Cultura, i això vol dir que, com més importància vulguin donar al tema, més difícil ens ho posaran als que hi anam a escoltar, enregistrar i escriure. En aquest cas, al pati de Can Oms: mitja gala, no hi ha taula per escriure, però sí per posar els micros. I enguany hem duit sort i no se senten compressors.

Reconec que tenc simpatia per aquest programa, que ha anat creixent a poc a poc, potser en vint anys, sense gaire més pretensions de partida que les d’un sector incipient que lluitava per afirmar-se, per existir i donar al seu art un raconet al sòl de les agendes, i que potser ha sobreviscut a les crisis (a l’econòmica i a la del desinterès polític en la cultura) com aquells ratolinets que varen sobreviure a la gran extinció perquè estaven avesats a passar amb poc recapte dins les seves llodrigueres.

De dansa, n’entenc entre gens i molt poc, però les ganes planeres que hi posa la comissària, Catalina Carrasco, m’acaben de disposar a creure el que diu. Les ganes i que es refereixi a la mescla de dansa amb altres disciplines i entre diferents estils com un dels fils conductors del programa… estalviant-nos la paraula mestissatge.

En canvi, el regidor Gilet no ens estalvia les proposicions sobre oferta cultural, aquesta oferta cultural, i turisme. És el discurs comodí, l’argument inevitable al qual s’acaben aferrant els polítics, especialment els de dretes, quan han d’explicar una acció o una línia d’actuació, diguem, cultural i no saben ben bé com fer-ho. Bé, ara amb la Fundació Palma 365 ( aka Palma 666) ho han articulat un poc més, i solen prendre la precaució de posar-ho després d’una proposició relativa a les necessitats i satisfaccions culturals de “la poblacio”. El problema és que mai he acabat d’entendre com una o diverses activitats pot tenir un efecte real i sensible en aquest complicat terreny. Per a associar a una oferta cultural de qualitat la imatge de l’illa del balconing, allà on volien venir els oncles curts de Harry Potter, fan falta polítiques molt més constants, exigents… i costoses. Perdut en aquestes divagacions, em retorna la veu del regidor que parla de bot qualitatiu, i em caldran un parell de segons per entendre que no es refereix a noves coreografies de ball pla, un ideal ball de bot qualitatiu, sinó a un suposat salt o llongo del festival d’enguany, que consisteix a fer un parell d’espectacles a patis o places. Com l’any passat, i com abans els concerts del Corpus, que devien ser més quantitatius. En fi, la vida del rodapremsista és dura i carregada i he de patir cap a la següent referència, acompanyat per la imatge de pageses qualitatives pegant bots. Tremola, Petipa!

A cops d’oxiaction

Al museu Es Baluard m’hi espera una presentació de les noves cites que hi organitzarà el Poetry Slam de Mallorca. Els noms en anglès sempre m’evoquen els models de Calvin Klein amb la seva cara d’atac de morenes i les madones que combaten taques a cop d’oxi action. En fi, no he assistit mai a una sessió d’aquests concursos de rapsòdia ni em provoquen gaire curiositat amb el seu argument basat en l’oposició entre diversió i solemnitat, per molt que entengui que una sessió de segons quina poesia pot ser mortífera. No sé si deu ser una qüestió qualitativa o quantitativa; però si he après una cosa relativa a la poesia és que la major part d’afirmacions teòriques i generals acaba que són desmentides per un bon poema. I una mica de xou no pot fer gaire mal a ningú.

En canvi, les rodes de premsa ja no són el que solien ser. Gènere degradat per l’abús de l’oferta i la poca exigència de la demanda, però dramàtic al cap i a la fi, continua essent sobretot una escenificació del poder, servint per mostrar el subconscient de qui convoca i el lloc baixíssim que ocupam els rodapremsistes en la piràmide alimentícia.

A l’horabaixa em convocaven al Consolat perquè el president en persona ens presenti una exposició… que han d’inaugurar la setmana que ve a Eivissa. Aquest sí que és el sentit de tot plegat.

stats