30/10/2016

Criteris implícits que donen forma a la correcció

5 min
Una imatge d’arxiu de l’Escola Mallorca de Barcelona.

BarcelonaTota anàlisi crítica de la nova gramàtica normativa (GLC) ha de començar reconeixent que sigui quin sigui el seu contingut serà atacada ferotgement per alguns sectors dels lletraferits catalans. No és estrany, doncs, que la GLC es disfressi tant com pot de gramàtica descriptiva i expressi la norma de la manera menys explícita possible i oferint un ventall de formes correctes prou divers perquè l’usuari se les pugui emprovar i decidir quina li fa més el pes. Però una gramàtica normativa mai podrà fer el salt de la descripció a la prescripció si no s’arma de criteris que, en part i de manera inevitable, han de ser ideològics i arbitraris: no es poden limitar a ser lingüístics. Aquests criteris a la GLC hi són però molt dissimulats i no actuen prou a cara descoberta per por d’obrir ferides i fer-se enemics.

Un primer criteri és transformar una norma pensada per a la llengua literària en una que entengui que l’estàndard, amb l’impacte de les noves tecnologies, ha anat desplaçant el seu centre de gravetat de la llengua formal escrita i planificada a la informal oral i espontània. Fabra feia una norma per a una elit d’escriptors motivats i disciplinats, l’IEC l’ha de fer per a una massa d’emissors/receptors que volen una eina dúctil i funcional, sense complexitats gratuïtes ni límits expressius. L’exigència que es deriva d’aquest criteri és reduir al màxim la distància entre norma i ús (sempre que sigui genuí) fent entrar les formes vives encara no normatives per la porta dels registres més informals. Si estàndard deixa de ser sinònim de llengua formal i passa a ser sinònim de llengua de tots, no hi ha cap registre que en pugui quedar fora, perquè en la societat de la comunicació tots els registres són susceptibles de ser de tots. L’adequació al registre obliga la norma a ser molt més plural i diversa i reserva només l’etiqueta incorrecte per a aquelles formes no genuïnes que no cobreixen cap necessitat comunicativa.

Una altre criteri, que mai s’explicita, passaria per reconèixer que la depuració fabriana no sempre va saber diferenciar l’evolució que convergeix de la interferència. Deia Solà que cal saber distingir el que és intern a la llengua del que és extern, però distingir-ho també passa per assumir l’evolució de la mateixa llengua, per més que en part -i com no podia ser d’una altra manera en el context polític en què s’ha produït- de vegades ens hagi acostat a la llengua que més ens amenaça. Defensar el català a què hem arribat com a resultat de la nostra història i no el català a què hauríem pogut arribar si la història la poguéssim canviar és també defensar la nostra identitat: la real, no pas una d’imaginada. Certs contactes de a, en o de amb que són massa catalans perquè ens puguem permetre el luxe d’amputar-los. El que queda de l’amputació no cobreix bé tots els registres i la GLC fa molt bé no tancant del tot aquesta porta.

Un tercer criteri que treu el nas per tot arreu és el que reconeix que sense força política la unitat de la llengua ha de passar, inevitablement, per un grau elevat de polimorfisme, és a dir, per integrar dins la norma els trets gramaticals més generals dels grans dialectes fent-ne un ús coherent en cada dialecte i sense barrejar-los ni fusionar-los en un únic estàndard composicional. La norma de Fabra, tot i ser polimòrfica en molts casos, mantenia un grau de composicionalitat -de barreja de trets sintàctics de diferents dialectes en un estàndard únic- que no ha parat de ser una font de problemes. Si admet li’l per al valencià i l’hi per a la resta, i això no crea cap problema, per què no és capaç de mantenir el mateix polimorfisme admetent li’n i n’hi o els els i els hi? Per escrúpols logicistes? Acollir en la norma els registres informals, com fa la GLC, porta a concloure que la norma no es pot basar en un artifici, que allà on diuen per a (o pa ) han de poder escriure per a (si més no en els estils propers a la llengua espontània), encara que això incrementi el polimorfisme.

El primer que ens identifica amb una llengua és que ens hi reconeguem i això és vital quan hi ha poques altres raons de pes per mantenir-hi una adhesió. Per a alguns, el polimorfisme amenaça la unitat de la llengua, però a la unitat de la llengua entesa com un únic estàndard per a tot el domini només s’hi podria arribar com a resultat d’uns processos polítics que dotessin aquell estàndard d’una forta funció discriminant. Mentre aquests processos no es donin, si és que es donen mai, la màxima unitat a què es pot aspirar passarà pel polimorfisme.

Però tot això que hem dit no hauria d’impedir que en futures obres que divulguin el contingut teòric de la GLC s’intenti deixar molt clar, dins el ventall d’opcions normatives que ofereix, quines són adequades i quines no per a cada registre i dialecte. Estandarditzar vol dir, també, triar entre diferents formes, i aquesta tria l’ha de fer en bona part la Secció Filològica. Un criteri que mai no es pot obviar és que una llengua també és un signe d’identitat i que entre formes vives i generals és legítim que es faci una discriminació positiva de les formes més distintives.

En aquest sentit, i en l’apartat de la GLC dedicat a maneres de dir les hores, m’ha semblat molt bé que descrigui els dos sistemes vigents en català i que deixi clar que tots dos són genuïns, però he trobat a faltar que aplicant un criteri -inevitablement ideològic i arbitrari- no deixi clar que per al registre formal del Principat la forma adequada és “un quart de vuit” i no pas “les set i quart”. Segurament als telenotícies de TV3 seguiran dient “un quart de vuit” però si la gramàtica normativa no ho prescriu, el “sistema del campanar”, tal com el defineix la mateixa GLC, corre molt més perill d’extinció.

L’últim criteri és pensar en les noves generacions i la societat multiètnica en què el català haurà de créixer si no vol morir. Ensenyar català a un nen estranger en un barri on ningú el parla hauria de fer-nos conscients de quines dificultats són raonables i quines són forassenyades. La norma ha de ser tan complexa com calgui, però mai ho ha de ser gratuïtament. Com més recolzi en una intuïció majoritària, més es difondrà i s’assimilarà. Ho diré amb un exemple: la GLC s’ha escrit fent la distinció entre per i per a davant d’infinitiu final. Ho accepto, però que no ho propugni en el món docent. Aquest és un infern del qual vam sortir i on no hauríem de tornar a entrar. Davant infinitiu final fem sempre per o sempre per a.

stats