Cultura 24/06/2013

Beckett a Egipte

Refugi 3500 és teatre participatiu, de creació, que anava creixent als assajos, on tots tenien alguna cosa a dir i aportaven la seva grapada de creativitat, que no és tasca fàcil

J.a. Mendiola
2 min

En ocasió de... aquest cop li toca a Aïda i el repte d'utilitzar el mateix espai escènic a la Companyia Dos Pics, que dirigeix Pau Bachero. Amb Refugi 3500 han fet un Beckett. Talment. Amb el risc que suposa d'alguna manera enfrontar-se al més gran. Un homenatge? Una revisió? Crec que no, crec que han anat més enllà, per pura necessitat i coherència, o lògica, perquè segurament està més de moda que mai, principalment tot el seu discurs sobre la condició humana, la incomunicació... més d'actualitat que mai, molt més que quan els va escriure. Res a dir, tot al contrari, tant en el concepte com en el punt de partida.

Refugi 3500 és teatre participatiu, de creació, que anava creixent als assajos, on tots tenien alguna cosa a dir i aportaven la seva grapada de creativitat, que no és tasca fàcil. Per afegir-hi al banyat, és teatre sense text. El llenguatge és deutor de la dansa contemporània, encara que gosaria a dir que tot plegat és teatre en estat pur. I consti que quan s'inicia l'espectacle alguna cosa defugia, alguna cosa estranya succeïa sobre l'escenari, alguna cosa em relliscava. Era en la presentació dels distints personatges, en la manera que es movien, les seves diferències amb el gest. Em semblava que parlaven llenguatges diferents i em provocava una mena de petit rebuig, més en el com que en el que em contaven, per una altra banda encara no gaire explícit. De fet, explícit no hi ha res, cosa que fa que hagis d'estar en constant atenció per no perdre calada o fins i tot per poder anar fent una mínima composició de la història. Però tot es va col·locant al seu lloc a mesura que transcorren els esdeveniments. Molt subtilment van perdent aquest to ambigu entre humorístic i patètic de la presentació, que crec que necessita dues remenades perquè arribi tot més homogeni. De cop, l'espectacle es va convertint en coral i aquí es veu la feina de cap i cos que ha fet el grup.

La plàstica, que en cap moment no és un fi, es converteix en poesia, amb un grau molt elevat de perfecció estètica, com si la complicació de les situacions no donés opció a la improvisació de la qual fan gala, o almanco així ho sembla, tant en el principi com en la primera intervenció del piano, que necessita un bull, per ventura perquè semblen més senzilles. En canvi, la segona, amb Agnès Llobet a sobre el piano i crec que Marta Gorchs cantant, és d'una intensitat i força que fa que el nivell pugi fins allà on no torna a baixar ni un mil·límetre. Tot plegat, un espectacle de gran categoria amb marge de millora i al qual, per tant, encara li queden un parell d'escalons per pujar.

stats