Cultura 04/10/2014

Arquitectura urbana i qualitat de vida

L’ARA Balears comença la sèrie ‘Hàbitat urbà’, diàlegs d’experts sobre l’arquitectura que vivim

Ara Balears
7 min

PalmaEl correu electrònic permet actualitzar l’antiga correspondència. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, a partir d’avui, cada quinze dies, l’ARA Balears posa en contacte dos arquitectes, un de les Illes i un de Catalunya, per parlar de l’hàbitat urbà. Comencen Martí Lucena i Bet Capdeferro, amb el tema ‘Arquitectura urbana i qualitat de vida’. I una pregunta que sovint no ens feim: “Fins a quin punt l’arquitectura i l’urbanisme influeixen en les nostres vides?”.

Estimada Bet

Ens ha tocat a nosaltres encetar el conjunt de converses sobre arquitectura que ha programant el diari ARABalears i parlar de com l’arquitectura pot arribar a influir en les nostres vides!

Què podríem dir que ja no s’hagi dit? No ho sé, a mi ara mateix no se m’ocorre altra cosa que contar-te el que pensava fa poc en una visita que vaig haver de fer a la turística Palmanova, a Calvià. Un lloc d’aquests que ara en diuen “zona turística madura”, al costat de Magaluf, que és notícia cada estiu pel comportament dels seus turistes, que entre d’altres entreteniments com engatar-se, barallar-se... també practiquen el tristament famós balconing. Mentre anava cap allà on havia quedat i travessava els carrers sense gens de qualitat urbana de la segona línia -allà on ja no importa lluir la cara de postal-, no podia sinó pensar que no és estrany que en un entorn així -i perdona’m l’acudit- sovintegin aquests comportaments.

No trobes que quan el planejament s’abandona en mans d’interessos privats i l’arquitectura se substitueix per edificacions dictades només per l’aprofitament el més lògic és que els comportaments humans responguin també a l’embrutiment general de l’entorn? Per aquí es parla sovint de la necessitat de reconversió d’aquestes “zones turístiques madures”, per evitar-ne precisament la degradació irreversible, però l’experiència ens diu que rere les grans paraules que reconeixen aquesta necessitat, la por de la polèmica i la incultura urbanística fan que no prosperin la majoria de propostes.

Bé, perdona que m’hagi estès amb un tema local, però crec que respon al tema que ens plantegen: el de l’arquitectura i l’urbanisme com a determinants de la nostra qualitat de vida. Com pot ser d’altra manera? Basta recordar les paraules que crec que va dir Alejandro de la Sota: “La música es aire que suena; la arquitectura, el aire en que vivimos”.

Estimat Martí

Llegint les teves paraules, amb les quals em sento plenament d’acord, voldria recordar una saviesa antiga que sembla que hem oblidat amb el pas dels segles: la necessitat d’establir relacions respectuoses i intel·ligents amb el territori que pretenem habitar. La febre urbanitzadora dels darrers decennis ha comportat, en molts casos, la desaparició de les traces dels elements naturals que estructuren les nostres geografies.

Com que no conec els llocs de què em parles, m’hi he passejat per l’ street view i he quedat astorada del grau intensíssim d’impermeabilització que hem aportat, com a societat, a una infinitat de terrenys que abans eren porosos i d’una immensa riquesa ecològica. Crec que cal continuar defensant la rellevància del treball rigorós i delicat amb què els arquitectes en diem el plànol de situació: aquell document inicial i iniciàtic que ens permet entendre les lògiques que formen els territoris on hem d’intervenir amb el desig de sobreposar-hi una arquitectura atenta i més humil, que retorni la mirada sobre els sistemes naturals i els atorgui el paper d’espines vertebrals dels teixits urbans que els són propis.

Per altra banda, la rememoració dels indrets que evoques i la profunda i subtil frase del mestre De la Sota que m’envies (“... la arquitectura es el aire en que vivimos”) m’ha fet pensar en la rellevància del buit en l’arquitectura. Com a arquitectes, ens dediquem bàsicament a configurar buits habitables. El concepte de DESOCUPACIONS podria descriure una actitud basada en el convenciment que una de les decisions més importants que prenem com a projectistes és quins seran els espais que NO ocuparem. L’exemple d’un pati és revelador. El buit conscientment gestionat pot aportar a l’arquitectura un espai essencial d’intercanvi amb les energies del medi: el sol, la llum, l’aire, la pluja... al mateix temps que un àmbit transcendental de conexió amb l’infinit continu universal. Em pregunto en quina mesura aquest punt de vista “invers” podria ajudar a canviar profundament la fisonomia d’algunes de les nostres ciutats.

Estimada Bet

Acceptar això que dius suposa ja reconèixer la premissa que ens proposen des del diari, la influència de l’arquitectura en la nostra qualitat de vida i, a la vegada assumir, com a arquitectes, una responsabilitat amb la societat. El més trist és que sovint la societat no ens reclama aquest compromís amb el territori a l’hora de projectar, i el que vol de nosaltres és, simplement, que actuem com una peça acrítica més dins de l’engranatge general amb què es van construint les ciutats.

Abans d’un projecte d’arquitectura sempre hi ha un encàrrec i segur que t’has trobat en el cas, ja sigui per la normativa urbanística d’aplicació al lloc com per l’actitud del promotor, en què hi ha hagut moltes traves per poder conduir la definició del projecte cap aquesta actitud i sensibilitat que defenses en l’arquitectura. I no ho dic com a queixa ni com a excusa, sinó com un fet que hem d’acceptar, com un repte més que sumar a la nostra feina. Si estar segur un mateix d’un projecte ja és difícil, aconseguir convèncer la societat de l’encert de la proposta és una dificultat afegida, sobretot quan aquesta societat no és receptiva a sensibilitats com les que descrius. Potser aquest hauria de ser un dels objectius del nostre diàleg, mirar de convèncer la societat de la necessitat de canviar una actitud depredadora per una altra que afavoreixi una ocupació més natural del territori. Crec que és això el que tu també reclames.

Estimat Martí

Em sap greu estar d’acord amb tu! La cobdícia i la incultura segur que són mares d’alguns dels teixits urbans més tristos que coneixem. Dius que la societat no ens reclama el compromís amb el territori del que jo parlava. Ni la cura ni l’obstinació que és imprescindible per cercar maneres d’intervenir en el món amb el desig de millorar-lo. I segurament tens molta raó...

Rumio com és de preocupant que les persones ens hàgim desinteressat tant de com són i com voldríem que fossin les nostres cases, carrers i ciutats. I em ve al cap un text preciós i al mateix temps molt punyent de l’Ivan Illitx, escrit l’any 1984, que es titula L’art d’habitar. No puc evitar el desig de transcriure’n uns fragments:

“Habitar és propi de l’espècie humana. Els animals salvatges tenen els seus caus, els carros es guarden a les cotxeres i hi ha garatges per als automòbils. Només els homes poden habitar. Habitar és un art. (...) L’humà és l’únic animal que és un artista, i l’art d’habitar forma part de l’art de viure. Un habitacle no és ni un cau ni un garatge”.

“Habitar era restar en les pròpies traces, deixar que la vida quotidiana escrivís en el paisatge les xarxes i les articulacions de la pròpia biografia. Aquesta escriptura podia ser inscrita en la pedra al llarg de generacions successives o reconstruïda a cada estació de pluges amb un manat de canyes i fulles”.

En ambdós passatges es constata la rellevància del lligam intens i indestriable entre cada persona o col·lectivitat i la seva arquitectura, és a dir, el propi art de viure. I també la rellevància del factor temps com aliat irrenunciable en la configuració dels nostres particulars microcosmos i les seves transformacions successives en paral·lel a la nostra existència. Ara mateix somnio que el despertar que vivim en molts aspectes personals i col·lectius arribi amb força a l’àmbit de l’arquitectura i sapiguem construir, a tots nivells, vies de retrobament amb l’art d’habitar i amb l’art de viure.

Estimada Bet

Sembla que se’ns acaba el torn i que hauríem d’anar traient conclusions de la conversa. Com sempre el temps i l’espai de què disposes! Amb tot, tenc la sensació que, encara que no hem pogut arribar a agafar un fil que ens hagi permès aprofundir en el tema, hem aconseguit expressar diverses maneres de sentir-lo, i reclamar una arquitectura atenta i sensible, pensada com dius tu “per acollir i acompanyar la vida de les persones”. Crec que d’una manera o una altra l’objectiu de l’arquitectura i de l’urbanisme, en definitiva, és aquest, i el que fa falta és afavorir les circumstàncies per fer-ho possible.

Reivindiques dos factors importantíssims: la necessitat del lligam intens de les persones amb la seva arquitectura i el factor temps com a aliat en la configuració del nostre món particular. Totalment d’acord, però m’has de reconèixer que el món que ens envolta -tan cridaner- sovint empeny cap a una escala de valors del tot oposada a la que permetria desenvolupar el que reclames.

També m’agradaria fer un poc d’autocrítica i afegir que de vegades l’arquitectura que es publica i la forma en què es mostra (a les revistes sobretot) no ajuda a reconduir la situació, sinó que més aviat ofereix una visió de l’arquitectura com a tendència, com un simple objecte més de consum. Però no vull tornar a ser pessimista. Més aviat el que m’agradaria, per acabar, és insistir en la necessitat de contribuir amb el nostre ofici a retrobar aquest art d’habitar. I a poc a poc aconseguir que la societat ens ho exigeixi.

Estimat Martí

Per acabar, m’ha semblat que seria bonic reprendre el teu primer text que, de fet, potser és el que més directament responia la qüestió que ens havia plantejat l’ARA: com l’arquitectura influeix en les nostres vides?

Crec que compartim la resposta: immensament. L’urbanisme i l’arquitectura (que són essencialment el mateix) ens poden ajudar a configurar àmbits que promoguin determinades maneres de relacionar-nos entre nosaltres i amb el món que ens acull, fins amb l’univers. I vist a la inversa, com plantejaves inicialment, també poden bloquejar d’arrel o dificultar molt el desplegament de certes relacions interpersonals i certs lligams amb el medi que poden enriquir enormement les nostres vides.

Voldria parlar de dos casos concrets que exemplifiquen aquesta capacitat d’influència positiva de l’espai en la nostra quotidianitat. El primer podria ser qualsevol barri vell dels nostres pobles i ciutats, on l’arquitectura pot ser entesa com una sàvia destil·lació del territori on s’instal·la. El segon, plenament contemporani, podria ser l’escola d’arquitectura on actualment estem fent classe a Ithaca: una estança enorme i totalment diàfana on cada estudiant disposa d’un espai de treball personal assignat en plena connexió amb la resta d’alumnes. Aquesta concepció tan particular d’aula única per a tota la carrera promou i genera múltiples i complexes formes d’intercanvi de coneixement; l’aprenentatge deixa de ser una experiència personal per convertir-se en una vivència bàsicament compartida, que permet el floriment, de manera molt natural, d’una certa intel·ligència col·lectiva.

Dos exemples i dos espais gairebé oposats que demostren que una arquitectura que qualifiqui en positiu la nostra vida és possible quan la cerquem i pensem tossudament, la defensem i la construïm entre tots.

stats