Publicitat
Publicitat

‘Adiós maestro; adiós y muchas gracias!’

L’altre dia el Daniel Mordzinski, el fotógrafo de y entre escritores, em deia a París que havia de parlar en un acte dedicat a Cortázar i no sabia què dir perquè no volia referir-se a res personal sinó, més aviat, passar desapercebut. “Daniel -li vaig respondre-, aunque quizá suene impúdico, el tema que conocemos mejor somos, de hecho, nosotros mismos”. Això ve a tomb de la circumstància tan penosa d’haver de comentar la mort d’un dels escriptors que ha estat més important en la pròpia configuració literària, un moment en què paradoxalment potser l’únic rellevant és el que toca a un mateix. Em vénen a la memòria els versos de García Lorca en el seu plany per Ignacio Sánchez Mejías: “Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace, / un andaluz tan claro, tan rico de aventura”. I no em sembla gens exagerat afirmar que, malauradament, haurem d’esperar molt de temps fins a trobar un narrador tan ric d’aventures realment noves.

L’anècdota, que sé de primera mà, és que el 1966, a Saignon, un poblet de la francesa Provença, dos estiuejants reben un paquet des de l’Argentina. El remitent és l’aleshores editor literari de la casa Sudamericana, a Buenos Aires, un tal Paco Porrúa, que els convida a llegir un inèdit que -en la seva opinió- serà la bomba. Marit i muller, Julio Cortázar i Aurora Bernárdez, es declaren rendits a les poquíssimes pàgines, que es passen l’un a l’altre descosint-les de l’original, en vaga de cuinar, de fam, del que calgui fins que no acabin veient l’escena macabra i insuperable del darrer home a qui es mengen les formigues. Aquesta fam, aquest canvi de paradigma, aquesta extraordinària fagocitació dels lectors que, vulguis o no, ens ha tornat per sempre a tantes persones de generacions posteriors, i en el sentit més amable del terme, bibliòfils, o sigui amants dels llibres, té un responsable: Gabriel García Márquez. Adiós maestro; adiós y muchas gracias! Te debo una. O dos, o las que te apetezcan.