Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Adéu a Joan Fontaine, mite del Hollywood clàssic

L'actriu de 'Rebecca' i 'Sospita' va ser la reina del melodrama romàntic dels anys 40

Hollywood es va acomiadar ahir d'un dels seus últims mites, una de les poques relíquies de la seva època més gloriosa. Joan Fontaine, actriu emblemàtica del Hollywood clàssic, musa de Hitchcock, nominada a tres Oscars i guanyadora d'una estatueta, va morir ahir a Califòrnia als 96 anys per causes naturals. Enrere queden una cinquantena de films, treballs a les ordres de directors com Billy Wilder, George Cukor, Fritz Lang, Anthony Mann, Max Ophüls o Ida Lupino i una rivalitat terrible amb la seva germana, també actriu, Olivia de Havilland -la Melània Hamilton d' Allò que el vent s'endugué -, que viu i té 97 anys.

L'actriu va néixer a Tòquio el 1916, on el seu pare va treballar com a advocat de patents. El seu nom real era Joan de Beauvoir de Havilland, però va adoptar el cognom de la mare per desmarcar-se de l'ombra de la seva germana Olivia. En els seus primers anys de carrera, Fontaine va moure l'esquelet amb Fred Astaire a Senyoreta en desgràcia (amb música de Gershwin i guió de P.G. Woodhouse, poca broma), va intentar que Douglas Faibanks Jr. abandonés l'exèrcit britànic a Gunga Din i va ser eclipsada per Joan Crawford, Rosalind Russel i Norma Shearer a la comèdia de George Cukor Les dones.

Manipulada per 'Hitch'

Però el seu moment de glòria arribaria el 1940 gràcies al productor David O. Selznick, que es va encapritxar d'ella i la va escollir com a protagonista de Rebecca en contra de l'opinió del director, Alfred Hitchcock. Fontaine no ho va passar bé al rodatge: Hitchcock va potenciar la inseguretat i l'aïllament de l'actriu -necessari per interpretar una noia fràgil que viu sota l'ombra de l'anterior dona del seu marit- assegurant-li que Olivier no la tenia en bona estima perquè havia fet campanya en favor de la seva pròpia dona, Vivien Leigh, i aconseguint que la resta d'intèrprets del film li fessin el buit. Manipulada, humiliada i fins i tot bufetejada, Fontaine va ser un titella en mans del director, però el resultat va convertir-la en estrella i va garantir-li la seva primera nominació com a actriu als Oscars.

L'any següent, Fontaine tornaria a posar-se sota les ordres de Hitchcock. A Sospita faria novament de dona fràgil, inestable emocionalment, bojament enamorada d'un tenebrós Cary Grant. Tot i els problemes de l'estudi amb el final -va ser reescrit perquè Grant no fos un assassí- i la mala relació al rodatge entre els dos protagonistes, Sospita va ser un gran èxit de crítica i públic i Fontaine va obtenir l'Oscar, l'únic que va guanyar mai una actriu gràcies a una pel·lícula dirigida per Alfred Hitchcock.

Dona despitada per excel·lència

Rebecca i Sospita van dibuixar el camí que seguiria la carrera de Fontaine, especialitzada en el que a l'època s'anomenaven women pictures : melodrames romàntics i lacrimògens protagonitzats per dones patidores, com la innocent Tessa, enamorada d'un compositor indiferent als seus encants a La nimfa constant -que li va valdre una tercera nominació als Oscars-, o la Jane Eyre de la versió del clàssic de Charlotte Brontë que va reunir-la a la pantalla amb Orson Welles, Ànima rebel.

Potser la més brillant és Carta a una desconeguda, l'adaptació que Max Ophüls va dirigir a partir de la novel·la de Stephen Zweig, en què Fontaine tornava a ser una heroïna romàntica víctima d'un amor impossible, ignorada per un pianista faldiller i egocèntric. Fontaine, que en la vida real es va casar quatre cops i no va dubtar a interrompre la lluna de mel amb el seu primer marit per incorporar-se a cuita-corrents al rodatge de Rebecca, va ser en la pantalla la dona despitada per excel·lència del Hollywood clàssic, desgraciada en amors i amb una col·lecció nefasta de partenaires.

Tanmateix, és injust reduir la seva carrera al melodrama: Fontaine també va brillar en films d'aventures com Ivanhoe, va demostrar fusta de comedianta a La gran nit de Casanova (amb Bob Hope) i a El vals de l'emperador, va plantar cara a Sara Montiel a Dues dones i un amor, va aportar la seva classe al noir de Fritz Lang Més enllà del dubte i es va retirar del cinema el 1966 al film de terror Les bruixes.

L'última aparició pública de Fontaine va ser el 1982 al Festival de Berlín formant part del jurat. Allà, el 1951, Rebecca havia estat el film inaugural de la primera edició del festival. "Anit vaig somiar que tornava a Manderlay", la primera frase del llibre i la pel·lícula, és un dels començaments més celebrats de la història del cinema.

Una rivalitat fraternal de més de 90 anys

"No va tenir un gest d'amabilitat cap a mi en tota la meva infància", escrivia Joan Fontaine sobre Olivia de Havilland en la seva autobiografia No va ser un llit de roses. La rivalitat entre les dues germanes és llegendària: de petites competien per l'atenció dels pares -la Joan envejava el favoritisme cap a la germana gran i l'Olivia acusava la Joan de fingir malalties per obtenir més atenció- i de grans lluitaven pels mateixos papers i fins i tot pel mateix Oscar. Fontaine va guanyar la partida el 1942 amb Sospita, però De Havilland va treure's l'espina i es va endur un Oscar el 1947 amb Vida íntima de Julia Norris i un altre el 1950 amb L'hereva. Fontaine i De Havilland són, de fet, les úniques germanes que han guanyat un Oscar en la història dels premis. Però no va ser motiu de celebració: el 1942 Fontaine va ignorar la felicitació de la seva germana, i el 1947 De Havilland va tornar-li el detall. Els sopars de Nadal a casa dels De Havilland devien ser tot un espectacle.

Les dues germanes van mantenir les aparences en públic fins a la mort de la seva mare, el 1975. De llavors ençà, van deixar de parlar-se: ho facilitava que De Havilland visqués a París des dels anys 50 i Fontaine a Carmel, Califòrnia. Les males llengües asseguraven que el motiu de la longevitat de les germanes no era la genètica, sinó que cap volia morir abans de l'altra. Aquesta partida, almenys, l'ha guanyat finalment l'Olivia.