Publicitat
Publicitat

Cinema

Actors no professionals: una professió de risc?

Nazif Mujic, que va rebre l’Ós de Plata a Berlín, regala el premi a canvi de feina

En l’edició del 2013 del Festival de Berlín, l’Ós de Plata al millor actor va ser per al bosnià Nazif Mujic. A La mujer del chatarrero, de Danis Tanovic, Mujic interpreta un humil ferroveller enfrontat a l’absurda burocràcia mèdica de Bòsnia i Hercegovina per salvar la vida de la seva dona. La interpretació de Mujic va commoure la crítica, el públic i el jurat que presidia Wong Kar Wai. Però el que potser molts no sabien era que Mujic no era cap actor, sinó un ferroveller que es limitava a portar a la pantalla un episodi de la seva vida, com la resta d’actors de la pel·lícula.

Després de guanyar l’Ós de Plata, Mujic va ser rebut com un heroi a casa. A la seva ciutat natal es va penjar una placa en honor seu: “Aquí va viure el millor actor de Bòsnia i Hercegovina”, hi deia. Mujic va creure que el premi era el preàmbul d’una carrera al cinema, però les seves il·lusions es van desinflar a mesura que les ofertes no arribaven. Un any després, durant l’última Berlinale, els diaris alemanys van informar que Mujic havia tornat a Berlín. L’home viu ara amb la dona i els fills en un dormitori d’un centre de refugiats de la ciutat. Havia demanat asil polític al govern alemany i oferia el seu Ós de Plata a canvi d’una feina. D’actor, o del que fos. “Els altres van seguir fent pel·lícules i guanyant diners. Però i jo?”, es lamentava.

No és la primera vegada, esclar, que la vida d’un actor no professional s’ha vist radicalment afectada després de protagonitzar una pel·lícula. Però no sempre ha de ser per mal: Jamal Udin Torabi, un refugiat afganès adolescent que treballava en una fàbrica de maons de Peshawar per 5 euros a la setmana, va protagonitzar el 2002 In this world, el film de Michael Winterbottom sobre el penós viatge de dos refugiats afganesos des del seu país a Londres que va guanyar, ves per on, l’Ós d’Or de la Berlinale. Acabat el rodatge, la vida va imitar l’art i Jamal Udin Torabi va repetir el viatge del seu personatge, aquesta vegada sense càmeres, i es va plantar a Londres. “Sempre has de ser conscient de l’efecte que pot tenir en la vida d’algú entrar en el món del cinema així, especialment si són nens -reflexionava Winterbottom a Barcelona fa unes setmanes-. Quan vam fitxar el Jamal, vam explicar-li clarament que després de rodar la pel·lícula el tornaríem a portar a Peshawar. La nostra intenció era que fos una experiència positiva i enriquidora, no que li canviés la vida. Però ell va decidir tornar-se’n i ara viu a Anglaterra. I les coses li van bé”. Jamal Udin Torabi va viure amb una família d’acollida un temps i quan va fer els 18 anys va comprar un camió. Ara té una empresa de transport.

Buscar l’autenticitat

En el cinema d’autor modern, molts directors fan servir actors no professionals a la recerca d’una veritat més enllà de la tècnica interpretativa. Neus Ballús, triomfadora dels últims Gaudí amb La plaga, sempre ha treballat amb actors no professionals. “En ells hi ha una autenticitat que no trobes en els actors coneguts -explica-. I treballar amb gent que és d’un entorn molt diferent del teu enriqueix molt el procés creatiu”. Ballús creu que el director té la responsabilitat d’advertir als actors que no es facin il·lusions que la seva vida canviï radicalment gràcies a una pel·lícula. “Jo els deia que recordessin que no estaven fent d’actors, sinó interpretant a partir d’ells mateixos -recorda-. I penso que em van entendre, tot i que la Marina, que és molt fabuladora, encara té l’esperança que li truquin. Però en general tots continuen fent la seva vida i no busquen feina d’actors als festivals”. La cineasta es veu sovint amb els actors i, des del rodatge, cada any fan una calçotada.

Un altre director català que sap què significa treballar amb actors no professionals és Isaki Lacuesta. El 2006 va rodar La leyenda del tiempo a San Fernando, Cadis, amb intèrprets no professionals com els adolescents Isra i Cheíto. “Jo a l’Isra sempre li parlava del Jesús Carroza, un noi gitano com ell que va debutar a 7 vírgenes, va guanyar el Goya a l’actor revelació i no li van trucar mai més -recorda-. Però passa amb el 95% dels actors: la majoria malviuen o estan a l’atur”.

Lacuesta ha mantingut el contacte amb l’Isra i el Cheíto des de llavors i, precisament, la setmana passada es va reunir amb ells per intentar reprendre la col·laboració en una continuació de La leyenda del tiempo. “Aquests dies he pensat molt que, amb ells, tens una sensació de responsabilitat molt més gran que amb els actors -diu-. Tens por d’afectar la seva vida quotidiana. No és el mateix portar la gent a un plató que rodar a casa seva”.

En una genealogia dels actors no professionals que porten la seva vida a la pantalla, podríem situar l’origen en el Nanook, l’esquimal que Robert J. Flaherty va retratar el 1922 a la pionera Nanook of the north. El film va ser un gran èxit, del qual Nanook no arribaria a gaudir: el 1924 va sortir de cacera, es va perdre i va morir de gana. El moment en què els actors no professionals irrompen amb més força és el neorealisme italià de postguerra. Directors com Vittorio de Sica i Luchino Visconti busquen en persones del carrer el veritable rostre d’un país trencat per la guerra i la pobresa. Pier Paolo Pasolini no pertany al neorealisme, però és qui millor ha retratat el subproletariat sense actors coneguts. Un punt i a part és la influent El petit fugitiu de Morris Engel, que va marcar el camí per a Cassavetes i la Nouvelle Vague. Però la cinematografia que més ha fet bandera de l’ús dels actors no professionals és la iraniana. No és possible imaginar sense ells la carrera d’Abbas Kiarostami, amb films com On és la casa del meu amic?,en què els actors transparenten les seves vides.