Cuiner“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista d’això, tothom opina.” El genial Josep Pla i el seu proverbial ull clínic claven un dels motius pels quals les persones som tan donades a la crítica dels nostres semblants: la facilitat. L’altra gran causa resideix en el genus mateix de la societat, el xafardeig, com diem en bon mallorquí, “mig món xerra de l’altre mig”.
Aquests dies s’ha creat polèmica per unes declaracions creuades entre una cuinera mallorquina de reconegut prestigi i una clienta que visità el seu restaurant. La controvèrsia s’ha establert, com succeeix gairebé sempre, en la part més superficial i per mi poc important del tema. La majoria s’han conformat donant suport a una de les dues parts, atacant el bàndol contrari. Alguns han posat damunt el taulell la qüestió de la idoneïtat que els professionals entrem en discussions com aquesta, fet que crec que entra dins les decisions individuals de cada un. Em guardaria com de caure, de manifestar-me envers cap d’aquestes dues qüestions. D’una banda, la culpa sempre és fadrina perquè ningú no la vol i, per l’altra, “ nunca pido consejos y jamás los di ”, com canta el Joaquín Sabina més canalla.
Aquesta discussió començà a la xarxa, concretament en una pàgina web d’hotels, destinacions vacacionals i restaurants. Aquest conegudíssim lloc web presenta gairebé com a únic valor les opinions que els seus usuaris han volgut deixar dels diversos establiments sobre els quals la pàgina “informa”. Una de les màximes del periodisme és la verificació de les fonts, així com també la confirmació de la notícia. Aquests llocs no fan res de tot això, és a dir, una bona crítica referent a un restaurant pot venir donada per l’experiència plaent que alguna persona hi tingué, però també la pot fer el propietari del restaurant per fer-se publicitat o una tia xorca seva, per tal de tenir el nebot content. De la mateixa manera que un mal judici publicat es pot deure al descontentament d’un comensal, justificat o no - encara que això seria una altra discussió-, però també el pot fer algú de la competència per tal de perjudicar el propietari, o tal vegada una tia xorca d’aqueix, ressentida perquè l’altre dia el nebot li trepitjà el galindó, vés tu a saber.
Els que tenim un portal obert estam exposats a tota mena de crítiques; de fet, amb les que més s’aprèn és amb les que et fan els clients més exigents. Acceptar o rebatre aquest tipus de comentaris, escrits des de l’opacitat que dóna l’anonimat i fora conèixer els vertaders motius impulsors, significa donar-los credibilitat; si ho fem, atorgam un poder i suposam unes capacitats a algú que d’entrada no ha hagut de demostrar res per merèixer-les.
Amb l’elogi i amb la crítica cal fer com amb el perfum: és bo olorar-los, però no empessar-se’ls.
