Publicitat
Publicitat

La vida sexual dels trilobits atrapa els científics

Equips d’investigadors nord-americans estudien en restes fòssils el sexe d’aquests animals, que van viure fa més de 150 milions d’anys

Es podria considerar que els trilobits són els fòssils arquetípics, símbols d’un món arcaic que ja fa molt que va desaparèixer sota la despietada piconadora del temps. Això sí, tant de bo tots féssim tan bona fila d’aquí 500 milions d’anys. Al Museu d’Història Natural de la Smithsonian Institution, Brian T. Huber, president de la secció de paleobiologia, assenyala un espècimen de walliserops que s’ha conservat intacte. Es tracta d’un trilobit d’uns 13 centímetres que durant el període devonià nedava als mars del voltant de l’actual Marroc. Ho feia uns 150 milions d’anys abans que eclosionessin els primers ous de dinosaure. El trilobit, amb les tres pues llargarudes que li surten del cap i les cerres eriçades que en cobreixen la part posterior del cos, podria ser perfectament un estri de cuina dalinià. A prop seu hi ha el Boedaspis ensifer, encara més antic, amb el seu halo festiu de serpentines punxegudes que assenyalen cap a tot arreu, com les cintes d’una ballarina xinesa.

Vida social

En una sèrie de publicacions recents, els científics aporten noves informacions sobre l’aparell visual dels trilobits (un sistema únic al regne animal, dotat d’uns ulls vidriosos) i sobre la seva estructura corporal característica: l’entramat de segments horitzontals situats al llarg de tres lòbuls verticals. Aquesta estructura els permetia cargolar-se per formar una bola, en un gest que els servia de defensa contra els depredadors i les tempestes marines.

Altres investigadors han trobat proves que demostren que alguns trilobits eren molt socials: migraven grans distàncies tot formant una processó per trobar aliment, o bé es reunien durant l’època de la muda per desfer-se de la closca i buscar parella: una mena de retir trilobític. “Sembla que gran part del comportament reproductiu dels trilobits es produïa en moments en què tenien la closca tova”, diu Carlton E. Brett, professor de geologia de la Universitat de Cincinatti, que ha presentat estudis sobre els grups de trilobits a la Societat Americana de Geologia i altres institucions. “Ho feien despullats”, afegeix de manera més explícita.

Sexe trilobit

Per investigar la vida social dels trilobits, Brett i els seus col·legues van analitzar nombrosos exemples de fosses comunes, llocs on havien quedat atrapades congregacions de trilobits a causa de les turbulències sedimentàries provocades per violentes tempestes marines, de la mateixa manera que els habitants de Pompeia van quedar sepultats sota la cendra del Vesubi i no se’ls va esborrar l’esguard de terror. “Et sap una mica de greu pels trilobits, però veure aquests animals conservats mentre duen a terme processos vitals és increïble -afirma Brett-. Tenim al davant dels ulls un comportament congelat”.

Insistint en aquest vessant reproductiu, però sobretot sexual o fins i tot eròtic, de la vida dels trilobits, alguns investigadors han plantejat que molts dels trets més barrocs que s’han identificat en fòssils (les banyes amb una mida desproporcionada, les floritures de les espines de la zona dorsal i possiblement les tiges oculars, que semblen un parell de periscopis encastats als costats de la cara de l’animal) són la versió trilobítica de la utilitat que té, per exemple, la cua per a un paó. És a dir, són més deguts a la selecció sexual que no pas a cap estratègia d’adaptació a l’entorn.

Exuberància masculina

Els exemplars exuberants de les col·leccions de trilobits acostumen a ser mascles embellits amb accessoris producte de l’evolució que servien per impressionar les femelles o intimidar els mascles rivals. “Si fem un repàs de la diversitat biològica que tenim, ens adonem que la majoria de coses estranyes i exagerades són producte de la selecció sexual -afirma Robert J. Knell, de la Universitat Queen Mary, de Londres-. Res fa pensar que l’evolució hagi funcionat d’una altra manera abans”. Knell i Richard E. Fortey, un reconegut expert en trilobits del Museu d’Història Natural de Londres, han exposat les idees sobre la selecció sexual dels trilobits a la revista Biology Letters.

Ara bé, aquesta teoria encara ha de superar un escull important: els investigadors no tenen ni idea de com determinar amb prou precisió el sexe d’un fòssil de trilobit. Si, per exemple, una gran banya amb forma de trident indica que un walliserops és mascle, els científics encara no han identificat qui és la femella. O quin és l’equivalent del plomatge somort del nostre paó.

En contraposició, els catàlegs de fòssils són plens a vessar de parts de trilobits aptes per a tots els públics. Es tracta dels vestigis mineralitzats de la seva closca exterior, anomenada exoesquelet, que els cobria la major part del cos. Cal tenir en compte que van persistir prop de 300 milions d’anys (gairebé el doble de temps que els dinosaures) i, per tant, van gaudir de moltes oportunitats de deixar-nos piles de carcasses en herència.

Creixement primitiu

Els científics poden esbrinar les amenaces cada cop més importants que van haver d’afrontar els trilobits tot estudiant l’evolució dels seus ulls, que eren diferents dels de la pràctica totalitat dels animals. Les lents no estaven formades per proteïna, sinó per cristalls de calcita, un fet que els conferia “una mirada pètria”, en paraules de Fortey.

En la majoria de trilobits, cada globus estava format per diminutes lents de calcita disposades formant una estructura atapeïda en forma de bresca, com l’ull d’una mosca. Després, força tard en l’evolució dels trilobits, un grup va desenvolupar un tipus diferent d’ull format per un nombre més petit de lents de calcita separades i més grosses.

Investigadors de les universitats de Colònia, Bonn i Edimburg han fet servir tècniques avançades d’exploració, com la radiació de sincrotró, per examinar aquests ulls de trilobit tardans i amb lents més grosses. Els científics van quedar bocabadats en comprovar que darrere de les lents encara s’apreciaven traces de cèl·lules nervioses receptores que, en altres temps, havien connectat els ulls amb el cervell.

L’avantatge de ser ben recargolat

Durant molt de temps els experts no s’explicaven tanta compartimentació pel que fa a l’estructura corporal. Es pensaven que els trilobits vivien en posició horitzontal, com els llenguados, i que no va ser fins més endavant que van començar a cargolar-se per formar una pilota i protegir-se l’abdomen tou, com els armadillos. Tanmateix, la primavera passada un equip de la Universitat de Cambridge i de l’Acadèmia Xinesa de Ciències va descobrir fòssils totalment cargolats que dataven del període en què van sorgir els trilobits, el cambrià, fa uns 510 milions d’anys.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF