Publicitat
Publicitat

Quan gossos i humans van començar la seva amistat

Un estudi publicat a la revista ‘Science’ situa la domesticació del gos, seleccionat entre els llops, fa entre 15.000 i 30.000 anys al continent europeu

Des de quan el gos és l’amic fidel, l’animal domèstic per excel·lència de les persones? Fa temps que es busca resposta a aquesta pregunta. I tot i que sembla clar que els gossos provenen dels llops, el que no ho és tant és on es va originar per primer cop la relació entre humans i gossos. Fins ara, diferents estudis ho situaven a l’Àsia. Però un estudi recent, publicat a Science, diu que va ser a Europa quan els llops van sortir de l’ombra, fa entre 15.000 i 30.000 anys, i es van acostar als humans. Tot i la polèmica al voltant de les diferents teories sobre el lloc on es van originar els gossos domèstics, no es descarta que tot plegat passés durant aquest període de temps en diferents indrets del món.

Segons l’estudi a Science -hi han participat 19 centres de recerca, entre els quals l’Estació Biològica de Doñana, del CSIC-, els gossos es van originar a partir d’una branca ja extingida de llops grisos. L’estudi s’ha fet analitzant l’ADN mitocondrial obtingut de restes fòssils d’ossos de llops i gossos trobats en diferents jaciments, així com dades genètiques d’animals actuals. Es tracta de l’estudi genètic més complet que s’ha fet fins ara sobre aquesta qüestió. Però els defensors de la teoria asiàtica critiquen que no s’hagin inclòs mostres de restes trobades a l’Àsia.

Amics dels llops

Fa milers d’anys, quan els nostres avantpassats encara no conreaven la terra i eren caçadors recol·lectors, es creu que anaven acompanyats d’una cohort de llops que s’alimentaven de les deixalles que generaven al seu voltant. Els humans van anar desfent-se dels més violents i menys amigables perquè els atacaven i van establir relacions cada cop més estretes amb els més fidels, els més col·laboratius durant la caça i en la protecció del grup.

Segons el mateix estudi, el 80% de les races de gossos actuals s’han allunyat dels originaris: no tenen més que centenars d’anys. Els gens antics que s’han detectat en els gossos contemporanis mostren que entre els llops actuals i ells hi ha poc parentiu genètic. Els gossos actuals s’assemblen més genèticament als llops antics, de manera que la població de llops a partir de la qual van evolucionar els gossos es pot considerar extingida.

Canvis al cervell

Altres estudis s’han centrat a estudiar els gens que hi ha darrere de la reestructuració del cervell caní en aquest procés de conversió fins a ser l’amic fidel dels humans. Segons un altre estudi genètic de l’Acadèmia de Ciències Xinesa, publicat a Nature Communications el 2012, hi ha una sèrie de gens involucrats en la reestructuració del cervell que van propiciar que s’establissin aquests vincles. El més curiós és que aquests mateixos gens s’han trobat en la recerca sobre l’evolució del cervell humà. N’hi ha que tenen a veure amb l’oïda i l’olfacte. Però els que tenen més interès intervenen en diferents regions del cervell i, en concret, en el transport d’un neurotransmissor. El gen SLCA4 juga un paper clau en la regulació d’aquest neurotransmissor que intervé en la inhibició de l’agressivitat. Se sap que en els humans també va evolucionar, i ens va fer més tolerants i menys impulsius.

Altres estudis s’han centrat en els gens relacionats amb el metabolisme del midó -abundant en aliments tan bàsics com el blat, la patata o l’arròs- per trobar dades sobre com va influir en la seva evolució la relació posterior amb les poblacions d’agricultors.

En què pensa

Altres especialistes s’han centrat en l’estudi dels gossos contemporanis. A més d’un propietari de gos li ha passat pel cap una pregunta: “En què està pensant?” Investigadors de la Universitat d’Emory, als Estats Units, han aconseguit introduir-se dins del cervell de l’animal després d’haver ensinistrat gossos per sotmetre’ls a una ressonància magnètica amb tota la calma (vegeu-ho a les fotos adjuntes). Aquesta tècnica no serveix de res amb anestèsia, ja que altera l’activitat cerebral.

Els investigadors van poder veure com reaccionava el cervell dels gossos davant diferents estímuls, com senyals de la mà que es relacionen amb el menjar o la visió de persones conegudes i desconegudes, per trobar patrons cerebrals que permetin saber si al gos li agrada una cosa o no. Un cop més, es van trobar punts comuns entre humans i gossos. En concret, en una regió del cervell, el nucli caudat, ric en receptors de dopamina. En els humans, juga un paper important en l’anticipació del que podem sentir davant les coses que sabem que ens proporcionen plaer, com ara el menjar, la música o el sexe. Tot i que en aquest procés hi intervenen altres parts del cervell, se sap que el nucli caudat és molt fiable a l’hora d’establir preferències. Els científics van poder veure com davant el senyal que els seus propietaris utilitzaven per indicar que era hora de menjar, o davant les cares dels seus amics, aquesta zona s’activava. També s’activava davant les olors familiars. Segons els investigadors, es tracta de la prova que els gossos poden desenvolupar el sentit del gust i l’estimació pels humans.

Gossos feliços

Un altre dels indicadors que tradicionalment s’ha tingut en compte per saber si un gos està content o no és observar cap a quin cantó remena la cua. Un altre estudi realitzat per investigadors italians, de la Universitat de Bari, publicat a Current Biology mostra que, almenys entre gossos, es tracta d’una manera de comunicar-se. Quan un gos en veu un altre movent la cua cap a l’esquerra augmenta la seva ansietat i, per tant, el seu pols. Això és perquè percep que el col·lega no està de gaire bon humor i representa un perill. D’altra banda, si el gos que té al davant remena la cua cap a la dreta, reacciona amb simpatia o en alguns casos indiferència. Els científics van fer l’experiment posant als gossos un dispositiu cardíac per monitorar com l’estímul modificava les constants vitals. A continuació, els van projectar imatges d’altres gossos remenant la cua cap a la dreta i cap a l’esquerra.

El que els científics no han pogut esbrinar és si el moviment de cua és intencionat o bé és una reacció instintiva. Els mateixos investigadors italians havien estat capaços de determinar el 2007 per quins motius els gossos mouen la cua cap a un costat o l’altre fent-los ressonàncies magnètiques. Van veure que davant el seu propietari, s’activava més l’hemisferi esquerre, fet que es traduïa en un moviment de cua a la dreta. Quan se’ls posava davant la imatge amenaçadora d’un altre gos violent, l’activació era totalment al revés, hemisferi dret i moviment de cua a l’esquerra. L’estat emocional dels gossos també es pot valorar per la posició del cos.