Publicitat
Publicitat

Troben com el pànic s'enregistra en el cervell

Investigadors del Centre de Regulació Genòmica (CRG) localitzen un únic gen determinant per al desenvolupament del trastorn de pànic

De petits també aprenem la por. Les criatures tenen por pels sorolls desconeguts, fins i tot pels més insignificants, com un veí clavant un clau a la paret. Però la memòria va recollint la informació que ens permet reconèixer i descartar perills, i que farà que al llarg de la vida deixem de tenir certes pors i n'adquirim unes altres de més reals. Les persones que pateixen trastorn de pànic, però, noten sovint por sense que hi hagi cap motiu aparent, sense que darrere hi hagi cap senyal que es correspongui al repertori que al llarg de la nostra història vital ha quedat enregistrat al nostre cervell, ni de les pors més instintives. El trastorn de pànic afecta 5 de cada 100 persones, segons dades de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Aquests atacs de por freqüents i inesperats poden interferir en la vida quotidiana, fins al punt que poden resultar incapacitants a l'hora de fer tasques tan rutinàries com ara anar a comprar, conduir el cotxe i anar a la feina.

Ara un nou estudi del Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona ha desvelat que hi ha un gen responsable d'aquesta susceptibilitat a patir el trastorn. Des de fa temps se sabia que aquesta malaltia tenia una base neurobiològica i genètica, però encara faltava identificar els gens implicats en el desenvolupament de la malaltia. Per primer cop se n'ha descrit com a responsable l'NTRK3. Concretament, aquest gen és responsable de la codificació d'una proteïna essencial per a la formació del cervell, la supervivència de les neurones i l'establiment de connexions entre elles.

Com un cotxe sense frens

La desregulació d'aquest gen produeix canvis en el desenvolupament del cervell que comporten alteracions en el sistema de memòria relacionat amb les pors. En concret, aquest sistema processa de manera massa eficient la informació que té a veure amb la por. Això fa que la persona sobreestimi els riscos d'una situació, que senti més por i que estigui més alerta del que caldria.

Quan aquest gen no està alterat, la memòria de la por va emmagatzemant informació constantment, aprenent de què cal tenir por i a què cal perdre-l'hi. Per exemple, quan s'agafa per primer cop una bicicleta es pot tenir por, però el sistema de memòria va esborrant la sensació a mesura que comprova que no hi ha perill i l'individu exerceix el control. A les persones amb aquest sistema alterat els costa aprendre aquest "no passa res" i enregistrar-lo al cervell. "El seu cervell és molt eficient consolidant la memòria de la por, la guarda de manera molt més eficient que altres persones, però també extingeix molt pitjor les pors que realment no tenen per què existir", explica Mara Dierssen, al capdavant de la recerca que publica Journal of Neurosciences , en la qual també han intervingut els investigadors Davide D'Amico i Mònica Santos. "El cervell funciona com un cotxe que té un fre i un accelerador. Cal un equilibri entre frenar i accelerar, però en les persones que pateixen atacs de pànic hi ha una sobreexcitació del cervell, s'accelera més", il·lustra Dierssen.

Les regions del cervell que intervenen en el circuit de la por són l'hipocamp, l'escorça prefrontal i l'amígdala. L'hipocamp és el responsable de la formació de la memòria i de processar les informacions contextuals. L'amígdala és fonamental en la traducció d'aquestes informacions en una resposta fisiològica.

La situació que viuen els que pateixen atacs de pànic seria semblant al que passa en els nens petits, quan el cervell encara és immadur. La regió que s'encarrega d'extingir la por, l'escorça prefrontal, en els nens encara no està tan desenvolupada, i per això davant d'estímuls desconeguts, encara que trivials, poden sentir molta por.

Tractament per l'excés de por

A diferència d'altres trastorns, com les fòbies -que fan que se senti una por extrema a situacions concretes com ara volar-, en el cas dels atacs de pànic el tractament és molt complicat perquè és un trastorn molt més anatòmic i sense un desencadenant clar. "En les fòbies es poden aplicar estratègies de teràpia cognitiva que en aquest trastorn no funcionen", explica Dierssen. Els fàrmacs que s'utilitzen ara no són efectius del tot i tenen efectes indesitjats.

El treball del CRG, però, ha permès trobar un fàrmac que modula el sistema inhibidor de la por en el cervell, la tiagabina. És capaç de revertir la formació de les memòries del pànic. Aquest fàrmac ja havia donat bons resultats en alguns pacients. "Hem descobert que específicament ajuda a restaurar aquest sistema", apunta Dierssen.

Els atacs de pànic apareixen de cop i volta i no són un fet puntual, sinó que es repeteixen. Poden durar minuts i la persona pateix una reacció física semblant a la resposta d'alarma davant un perill real, com taquicàrdies, suor freda, mareig, ofec, formigueig per tot el cos, sensació de nàusea i mal de panxa. El trastorn es manifesta per primer cop entre els 20 i els 30 anys.