Publicitat
Publicitat

Ja se sap com obtenir un retrat robot a partir d’una gota de sang

Un equip d’investigadors nord-americans elabora un programa informàtic que recrea les faccions a partir dels gens que intervenen en el desenvolupament de la cara

Estem acostumats a veure a la televisió com els detectius recullen mostres de l’escena del crim i identifiquen un sospitós comparant la informació genètica que en treuen amb les bases de dades de criminals fitxats. Segons un estudi recent publicat a PLOS Genetics, els últims avenços ens permetrien anar encara més lluny i obtenir un retrat robot d’una persona a partir d’una gota de sang o de saliva, cosa que podria revolucionar la feina de la policia científica en un futur pròxim.

Les tècniques que es van desenvolupar a partir dels anys 80 del segle passat, com la PCR (reacció en cadena de la polimerasa), que amplifica l’ADN, i l’empremta genètica (en anglès DNA fingerprinting ), que detecta el perfil d’ADN únic de cadascú, van canviar radicalment la manera d’investigar un crim. Però té límits.

Límits de la policia científica

El problema principal d’aquests mètodes és que per poder identificar una persona, la seva informació genètica ja ha d’estar entrada al sistema. Alguns països, com el Regne Unit, han començat a guardar mostres de tothom que és detingut per construir així una gran base de dades que faciliti trobar culpables. Això ha generat moltes queixes perquè alguns ho consideren èticament inacceptable i un atemptat contra la llibertat dels individus. L’ideal seria trobar una manera alternativa de fer servir la informació genètica que ens permetés identificar un sospitós sense haver de recórrer a aquestes comparacions.

Fa un temps que la genètica forense està buscant la manera d’associar directament la informació genètica amb alguns trets físics essencials de l’individu. Per exemple, com que ja es coneixen els gens que determinen el color de la pell, dels ulls o del cabell, es poden deduir aquestes dades a partir de l’ADN d’una mostra. I el sexe és fàcil d’endevinar, perquè els mascles tenen un cromosoma Y i les femelles no. Altres característiques, com l’alçada, són més complexes d’esbrinar, perquè hi ha molts gens implicats i no tots són coneguts. Amb això, podrem fer-nos una imatge molt general de l’aspecte d’un sospitós, però per identificar-lo encara ens falta una part essencial: saber quina cara té.

Això comença a canviar gràcies a la feina de científics com el doctor Mark Shriver, antropòleg de la Pennsylvania State University, als Estats Units, i autor del treball que acaba de publicar PLOS Genetics. Presenta un programa d’ordinador que reconstrueix un rostre en 3D a partir d’informació genètica.

La idea és aïllar l’ADN d’una mostra per analitzar-hi les variants de gens que han vist que estan relacionats amb la forma de la cara. Amb això, el programari pot fer prediccions sobre la disposició dels ossos, cosa que permet determinar, per exemple, l’amplada del nas o la separació entre pòmuls. D’aquesta manera, l’ordinador aconsegueix compondre un retrat robot, una mica primitiu encara, però que s’acosta bastant a la realitat.

Les variants del retrat

L’estudi del doctor Shriver va començar fotografiant 592 persones d’ascendència europea i de l’Àfrica occidental que vivien als Estats Units, el Brasil i Cap Verd, per dibuixar a l’ordinador les seves cares en tres dimensions fent servir 7.000 punts de referència. Després van comparar els genomes dels voluntaris buscant petites variacions (el que tècnicament s’anomenen SNPs) en gens que se sap que participen en el desenvolupament del rostre, i van calcular com cadascuna d’aquestes variants s’associava a les dades físiques del retrat. Al final, van escollir 24 SNPs de 20 gens diferents que tenien una relació clara amb els trets facials i van programar el programari per compondre els retrats a partir d’aquesta informació. El següent pas per al grup de Shriver és ampliar els estudis a més persones de grups ètnics més variats. Com més gens trobin implicats en característiques facials i més variants n’identifiquin, el programa podrà dibuixar les cares més acuradament.

Aquests retrats sempre tindran limitacions. Cal tenir present que molts trets físics no els determina un sol gen, sinó un conjunt que actua coordinadament. A més, hi ha l’impacte de l’entorn, que no es pot predir, com ara arrugues, cicatrius, quantitat de greix... Malgrat tot, la genètica forense podria experimentar una segona revolució amb aquesta barreja de tècniques genètiques i informàtiques, i fer així que ser un criminal al segle XXI sigui cada cop més difícil.