OPINIÓ
Portada 17/07/2015

Un camp de sal

3 min

No és inaudit que quan els qui han ocupat un territori es veuen obligats a retirar-se’n vagin destruint el màxim que poden així com l’abandonen: cases, fàbriques, ponts, collites... De manera que en retornar-hi els legítims propietaris el trobin inhabitable. Des d’abans dels huns i tot, que ja sabem que sembraven els camps de sal.

El nou Govern de les Illes Balears haurà trobat un paisatge d’aquests de després de la batalla, no sé si en tots els camps, però en el de la gestió de la política lingüística segur que sí.

La Direcció General de Política Lingüística (DGPL), creada tardanament (durant la breu presidència de Cristòfol Soler), ja havia experimentat oscil·lacions quant a presència i a competències, encara que orgànicament s’havia mantingut. Durant la legislatura passada, però, va ser suprimida. Per tant, els nous responsables han trobat que els tècnics que n’havien format part estan escampats per diferents àrees del Govern i com a primera tasca hauran de refer, o crear de nou, l’estructura d’aquesta Direcció General. Però també hauran d’haver refet l’assignació de competències pròpies, que, com un forat negre insaciable, ha anat xuclant un prostituït i deformat –en aquest sentit– Institut d’Estudis Baleàrics. Un traspàs de funcions que, alhora, ha permès que la planificació lingüística estigués gestionada per tècnics que ocupaven llocs de feina de més elevada precarietat que si es tractàs de funcionaris de carrera. I ja sabem què significa això i quina intenció hi ha darrere.

Si a aquest nefast punt de partida hi afegim que la recreada DGPL ha estat incorporada a una conselleria fins ara inexistent (Conselleria de Transparència, Participació i Cultura), amb els problemes d’infraestructura, recursos pressupostaris i dotació de personal de tot tipus que això suposa, acabam de dibuixar un panorama que no és gaire encoratjador, pel que fa als resultats que es podran obtenir a curt termini.

S’ha discutit de vegades sobre quin seria el lloc idoni que hauria d’ocupar l’organisme encarregat de la gestió de la política lingüística d’un Govern (ja sigui direcció general o secretaria). És evident que és una matèria transversal i que ha d’actuar sobre el funcionament intern del mateix Govern i sobre el procés de canvi lingüístic de la societat. Per això, n’hi ha que consideren que un organisme així hauria d’estar a prop del cor del Govern, la Presidència. Jo no crec que la ubicació en l’estructura sigui gaire important, tot i que pot actuar d’indici de l’interès que hi té el Govern. El lloc que ocupi en l’organigrama, en principi, és secundari si pot actuar transversalment i és considerat com a propi per tot el Govern. Sempre ha estat així, però en aquesta legislatura més que mai des de Política Lingüística necessitaran l’acompanyament de totes les àrees de govern si es vol redreçar la situació que han trobat.

En aquest sentit, s’hauran de (re)construir estructures i plataformes d’intercanvi i col·laboració entre totes les àrees del Govern, amb els consells insulars, els ajuntaments i altres organitzacions socials, amb la finalitat de treure el màxim profit dels recursos humans i materials i de l’experiència col·lectiva. Una estratègia de col·laboració que també s’haurà de fer extensiva, amb els mateixos objectius, als organismes equivalents en els altres territoris de llengua catalana. No es pot aplicar la mateixa planificació a tots els territoris –el punt de partida i la composició és diferent–, però molts dels recursos necessaris són aprofitables a tots aquests indrets.

L’assoliment més transcendent de la política i la planificació lingüístiques no és el desplegament d’un conjunt més o menys ampli de normes legals que regulin els usos de les llengües, sinó l’extensió de la participació social en la implementació d’aquesta planificació, la impregnació dels objectius en el conjunt de la societat. Les normes legals que dicten uns polítics són fàcilment i ràpidament substituïbles per altres normes equivalents dictades pels polítics que els substitueixen. En canvi, les representacions socials, el que la gent creu, percep i experimenta és més difícil que ho pugui capgirar amb facilitat la gestió política. Les maniobres del Govern anterior i la resposta majoritària de la societat en són el millor exemple. Davant els projectes de camps sembrats de sal dels nous Àtiles, la millor alternativa és mantenir els camps d’un verd intens.

stats