Portada 27/08/2014

La bomba encara no havia esclatat

‘Si no et tornes boig, no ets normal’ de Bregovic clausurà el 53è Festival de Pollença

i
Josep A. Mendiola
2 min
Bregovic clausurà el festival amb tot el públic dret cantant.

PalmaQuan pensava que tot ja estava dat i beneït pel que feia a l’èxit del 53è Festival de Pollença, amb la presència estel·lar d’Ainhoa Arteta, de Miguel Poveda o fins i tot de Gabriel Estarellas, està clar que anava molt errat. La bomba encara no havia esclatat. Mancava la cloenda de la mà de Goran Bregovic, de qui coneixia les seves bandes sonores que havia compost per a Emir Kusturica en algunes de les seves pel·lícules més emblemàtiques, Temps de gitanos, Arizona Dream i Underground ; La reina Margot de Patrice Chereau, i moltes més de molts d’altres. De la seva capacitat de convocatòria multitudinària, en sabia el que vaig llegir al programa de mà del festival, però mai no pensava que aquesta capacitat arribaria a Pollença. L’avís me’l va donar l’anunci del concert en què s’especificava que les entrades, bastants dies abans, ja estaven exhaurides. Tot i això, pensava en cadires als laterals i tot l’aforament ple de gom a gom. Tampoc. Goran Bregovic, els cinc músics que l’acompanyaven i les dues cantants enllestides amb els vestits típics regionals varen fer que el voltant del claustre estigués tot ple de gent dreta i ballant, a qui es varen afegir alguns espectadors quan varen considerar que era més adient i s’ho passarien millor ballant que seriosament assegudets.

Dues hores sense treva eren les que estaven anunciades, però, com és de suposar, la cosa s’allargà mitja hora més i perquè Bregovic va dir prou. El títol del concert té gràcia, Si no et tornes boig, no ets normal, i el de la banda no en parlem, Banda de bodes i funerals, amb la qual cosa el tímid presagi es va convertir en esdeveniment. Vint-i-dues cançons eren les anunciades, algunes amb aire folklòric, altres més pausades i la majoria amb una marxa que fins i tot va fer dur el ritme amb la mà i el peu al meu veïnat de cada concert, que ja ha passat la vuitantena. Diu el programa de mà, Composicions de Goran Bregovic, però també hi havia versions, indiscutiblement arranjades pel iugoslau, com per exemple, mínim dues, dels Gipsy Kings, o la versió divertidíssima de Ya ya twist. Entre les cançons que figuraven al programa no hi havia les que varen fer que el claustre esclatés com si d’una “revetla” de luxe es tractés, ja que estaven reservades per a la mitja dotzena de bisos amb què Bregovic va obsequiar un públic entregat, com Kalasnikov de la pel·lícula Underground o la versió de Bella ciao, que no cal dir que tot el públic dret va cantar amb un aire de festa major com a cloenda del festival que mereix un notable tot plegat, sense tenir en compte les penúries econòmiques entre les quals es mou. Au idò, fins l’any que ve.

stats