La dreta és una gran defensora, diuen, del sector privat. Sempre que poden confronten el funcionament de les empreses privades amb el sector públic: “Això en una empresa privada no passaria”, hem sentit a dir centenars de vegades a significats membres conservadors. De fet, en arribar a les institucions ho privatitzen tot. Bé, tot tot no. Per ser més exactes, hauríem de dir que privatitzen tots els serveis públics que poden donar beneficis als seus amiguets: energia, aigua, hospitals... amb l'excusa que una millor gestió privada redueix els costs que provoca una deficient gestió pública. Vet aquí, però que, poc temps després de privatitzar un servei, acaba costant més als ciutadans que quan el gestionaven les institucions. És el que ha passat, per exemple, des que es va privatitzar el sector energètic, que generava bons beneficis a les arques públiques i que ha acabat generant un dèficit de tarifa, a més d'un increment de més del 80 per cent dels preus en pocs anys.
Bé, però això no interessa als nostres representants dretans, els quals insisteixen a presentar-se davant els electors com els millors gestors possibles davant la xusma esquerrana que pretén usurpar-los el poder, que, com tothom sap, els correspon a ells per designi diví. “O nosaltres o el caos”, insisteixen en els actes preelectorals. “El caos, el caos”, va respondre un humorista en un gran acudit. I és que, els qui hem tastat els governs de Matas o els darrers quatre anys de José Ramón Bauzá no dubtam a optar pel caos, i amb els ulls clucs. Benvolgut el caos que ens ha alliberat de tals governants.
I parlant de Bauzá, no podem evitar comparar el comportament del Partit Popular amb una empresa privada. Imaginem-nos un president que dirigeix una empresa que obté més del cinquanta per cent dels beneficis de tot el sector i que supera, de molt, el conjunt de tots els seus competidors. Però, vet aquí que, quatre anys després que aquest president ostenti el càrrec, l'empresa perd quasi la meitat de la seva quota de mercat, de manera que la totalitat dels membres del consell d'administració perd les seves remuneracions. A més a més, el personal de l'empresa, per mor de l'actitud dictatorial del president, es troba profundament desmotivat i dividit. I no només això, sinó que la marca, abans una marca d'èxit, s'ha d'amagar del producte per la mala imatge projectada pel seu president.
Sé que costa molt imaginar un escenari tan paorós per a una empresa, però, si fos real, què pensau que faria el consell d'administració de l'empresa amb un president tan nefast? La resposta és òbvia: li fotrien una coça de cavall al cul, amb perdó. Això, si no li exigien danys i perjudicis per la seva mala gestió.
Aleshores, tornem als nostres conservadors defensors del funcionament del sector privat. Els dirigents i càrrecs del Partit Popular de Balears, de la nit al dia, es troben que han perdut quinze dels trenta-cinc diputats que tenien i, com a conseqüència, també han perdut el Govern, ja que no tenen majoria absoluta. I no sols això, sinó que han perdut tres consells insulars i la majoria d'ajuntaments que governaven: Palma, Calvià, Inca, Manacor, Llucmajor, Marratxí, Ciutadella, Maó, Eivissa... la llista és interminable. I què fan? Fotre una bona coça al cul al culpable? Idò no, què us pensàveu? Ens l'endossen a tots nosaltres perquè els propers quatre anys li paguem un bon jornal a una institució de la capital, on, a més a més, diuen que no importa fer-hi feina.
Però, i on queda tot allò d'“això a l'empresa privada no passaria”? Pura retòrica. O poca vergonya. O, encara m'agrada més l'expressió castellana: sinvergüenza.
I, el pitjor de tot plegat és el desprestigi d'una de les principals institucions de la democràcia: el Senat, el qual han convertit en prescindible a cops de mala imatge com la que comentam. Al Senat és on Bauzá vol anar “a seguir defensant els interessos de Balears”. Després de quatre anys de no exigir la millora del finançament autonòmic i de renunciar a les inversions previstes a l'Estatut, ara l'hem de premiar amb representar-nos al Senat, on no el sentirem piular en quatre anys. Això sí, es trobarà en la seva salsa a prop de la cort, on sempre s’ha trobat més a pler que entre els aldeans mallorquins. Ja no es pot fer més befa d'un poble i de les institucions que el representen. Sort que, per aquest camí, tenen els mesos comptats.
