Peret va ser un personatge sorprenentment proper. Això ja em va fascinar la primera vegada que em vaig asseure amb ell al bar Tres Tombs de la ronda de Sant Antoni, fa deu anys. Em semblava inabastable. L’home havia viscut una vida equivalent a sis de les meves: pel·lícules, discos, gires, entrevistes... Fins i tot va tenir temps per aturar-se a meditar durant una dècada a l’Església evangèlica. I era allà, prenent cafè amb mi, tractant-me com si ens coneguéssim de tota la vida. De fet, anys més tard presidiríem conjuntament l’entitat Foment de la Rumba Catalana (FORCAT), dedicada a la divulgació i revaloració d’aquesta música popular. Tal proximitat va alimentar la meva afició (i obsessió) per la rumba. Em semblava que podria arribar a saber-ho tot sobre la seva obra. Però m’equivocava, a en Peret no hi ha qui l’atrapi. És un artista incansable i fins fa pocs dies encara cuinava cançons noves. Estic segur que encara hi ha molts tresors per descobrir, redescobrir i que en Peret encara farà parlar.
