Per què els americans estan tan fascinats amb el fitnes extrem?

Nova YorkUna noia rossa, vestida amb un top rosa i sexi, aixeca un martell per sobre de les seves espatlles i, seguidament, el deixa caure amb un soroll sord dins d’un enorme pneumàtic que té al davant. Al seu costat, una altra dona alça el seu martell, encara més amunt, fent ganyotes i gemegant per l’esforç. Tenen la cara vermella i hi regalima la suor. Són les 9.45 del matí i la temperatura puja fins als 29 graus, mentre el sol escalfa l’asfalt del pàrquing d’un centre comercial on les dues dones estan exercitant-se. “Alceu-lo més, per sobre de les espatlles”, els crida una altra dona, fins i tot quan panteixen cada vegada que aixequen els martells i els deixen caure.

Una dona fa una pausa per eixugar-se la suor dels ulls, i s’adona que l’estic estudiant. He estat intentant no mirar fixament, però és un espectacle estrany, aquest entrenament a l’estil de John Henry, llançant martells davant d’un centre de fitnes per a dones, a només unes portes d’un estanc i una perruqueria. Sembla esgotador, i més que una mica perillós (què passa si a una de les noies li rellisca el martell i surtdisparat contra la companya?) També sembla poc fructífer. Per què no s’uneixen a un grup de paletes i constructors? Segur que hi ha algun túnel per foradar, o alguna carretera que ha de ser enquitranada. Però pagar per simular una feina esgotadora sota l’atenta mirada d’una figura autoritària sembla un desig comú avui dia. Quan escric martell a Google, més tard el mateix dia, el primer suggeriment és entrenament martell, i la cerca dóna com a resultat el que sembla una entusiasta representació de reclusos fent treballs forçats al ferrocarril.

La cultura del fitnes no podria haver canviat més des de finals dels seixanta. En aquella època, els habitants del meu petit poble, al sud del país, podien veure el meu pare, un amant precoç del jòguing, i cridar-li a través de les finestres del cotxe: “Continua corrent, hippie!” Últimament ja no hi ha tants corredors al meu barri de Los Angeles, però en cada bloc hi ha algun centre de fitnes que ofereix boot-camps o jujutsu brasiler, amb gent a dins donant-se cops de puny, puntades i cridant-se els uns als altres com sergents d’instrucció. Els deixebles d’un dels primers impulsors del running, Jim Fixx, han sigut substituïts per paquets d’aspirants a Navy Seals, esprintant per muntanyes de sorra amb motxilles plenes de roques penjant-los de l’esquena.

Jane Fonda i Richard Simmons van aconseguir en els seus DVDs pintar l’exercici físic com una cosa divertida i sexi -un viatge alegre i amarat de suor en una espècie de club nocturn a la teva pròpia sala d’estar-, però avui dia se suposa que el fitnes no ha de ser fàcil. Els vídeos de l’ Abdominazer i Abdominals en 8 minuts, que pràcticament suggereixen que l’exercici pot reduir-se al lapse entre una mossegada i l’altra a l’hamburguesa, ara semblen acudits. Cap als 90, quan les corbes suaus d’Ursula Andress havien sigut substituïdes pels cossos durs de Cindy Crawford i Elle Macpherson, encara t’entrenaves per lluir-te a la platja o al dormitori. Avui dia, però, no et prepares per diversió o imatge. Et prepares per a un desastre natural mai vist, per a un edifici en flames, per a l’Harmagedon.

Més de 6.000 afiliats

“Hem intentat construir un programa que prepari tan bé com es pugui els alumnes per a qualsevol contingència física, no només per al desconegut, sinó per al que és impossible conèixer”. Aquest és el fosc missatge de benvinguda amb què et reben a la pàgina web de CrossFit, un intens i ultracompetitiu programa de preparació que té com a lema “Forging elite fitness ” (Fitnes per forjar elits), i que reflecteix l’actual fascinació pels atletes i les forces militars d’elit. Tot i que (o com a conseqüència) CrossFit és gairebé sinònim d’esforç sobrehumà, aquesta proposta té més de 6.000 afiliats als Estats Units. Els que estan desconcertats per la popularitat creixent de CrossFit sovint se sorprenen en descobrir, tenint en compte les altes quotes que demanen, el seu esperit espartà. La seva caixa -en el seu argot, la sala del gimnàs-és sovint una habitació gran i buida, amb només algunes pilotes medicinals, barres i caixes de fusta apilades a tocar de les parets. Els entrenaments canvien cada dia, però tendeixen a incloure pesos lliures, esprints i esquats suficients per paralitzar el culturista Charles Atlas. Seguint amb la seva declaració de missió apocalíptica, el programa fomenta la companyonia sota coacció (els entrenadors de CrossFit ensenyen a través del dolor) i la competència (els noms i els resultats s’apunten en una pissarra i es publiquen també online ).

Malgrat els riscos inherents dels centenars de milers de persones interessades en les tècniques olímpiques d’aixecament de pesos als seus centres de fitnes, els de CrossFit semblen completament dedicats al seu entrenament extrem. El fundador de CrossFit, Greg Glassman, va admetre el 2005 que entre alguns dels nous conversos al CrossFit s’havien donat casos de rabdomiòlisi, una malaltia que pot derivar en insuficiència renal. Ell ho veia, en part, com una prova “del domini del CrossFit sobre altres protocols d’entrenament tradicionals”. Una prova que aquest tipus d’entrenament no era només important per al to muscular, sinó per respondre a futures calamitats. “La natura, els combats i les emergències poden exigir alts nivells de treball, realitzats de pressa, per poder sobreviure”, va escriure Glassman. “Fins que més gent s’uneixi a CrossFit per preparar els atletes per a aquesta realitat, el problema amb la rabdomiòlisi l’haurem d’assumir sols, i carregar-nos el seu pes a l’esquena”. El món ideal, en altres paraules, estarà poblat per gladiadors inflats, disposats a lluitar pel que sigui. I el camí cap a aquest món passa sí o sí per múltiples visites a urgències.

CrossFit representa només una de les onades del canvi radical del fitnes, en què els nord-americans benestants abandonen les formes fàcils i còmodes de fer exercici a favor dels entrenaments suficientment esgotadors per pensar en una espècie d’expiació física. Per als més privilegiats entre tots nosaltres, la llibertat és opressió, i l’opressió és llibertat. També entra en joc una obsessió molt americana: més és sempre millor. Si estàs corrent sis quilòmetres al dia i fas unes quantes flexions, ets un panoli comparat amb el tio que està preparat per a una aparició estel·lar a Guerrer ninja americà. És difícil no sentir por quan veus una dona de mitjana edat amb una samarreta que diu “No et rendeixis mai” sostenint unes peses enormes. I d’aixecar un pes de 15 quilos es passa fàcilment a pensar que estaria bé córrer tot carregant-lo, especialment si l’entrenador de CrossFit és al teu costat animant-te a rebentar-ho tot. El sentit comú sembla dictar que no és suficient sentir-se i veure’s bé si no estàs preparat per aixecar un Mini Cooper per salvar un possible ferit.

La noció mateixa de superar els teus límits físics -popularitzada pels anuncis de Nike, el mite dels marines i el culte a la personalitat de Lance Armstrong- ha propiciat una religiositat que és tan apassionada com omnipresent. La versió extrema de qualsevol cosa s’assumeix ara de manera àmplia com una millora de l’original, en comptes d’una perversió amplificada. I com passa amb la major part de la cultura esportiva, no hi ha zona grisa. O es guanya o es perd. O bé ho dónes tot sobre la pista o abandones ple de vergonya. Però aquesta nova religió nostra té molt en comú amb les religions que els nostres avantpassats van portar a Amèrica en els seus inicis. Com els idealistes i extremistes que van fundar aquest país, els fanàtics moderns de l’exercici físic es giren d’esquena a les indulgències de la nostra cultura, buscant consol en l’abnegació i el patiment. “Aquest és el camí cap a una vida millor”, ens diuen, assenyalant els seus martells, els seus pesos, els seus exercicis militars i les seves dramàtiques recreacions de treballs forçats. I en aquests temps d’incertesa no sona tan malament estar preparat per a un futur desastre, o fins i tot per a un escenari real fent treballs forçats, si el nostre imperi mai cau.

Patir i suar tots plegats

Té sentit que, per als segments de la humanitat que no estan lluitant per la seva supervivència diària, la nova definició d’autorealització sigui sentir-te com si estiguessis a punt de morir. Potser aquesta és la clau. Si no estem arrossegant 20 litres d’aigua d’un pou a 15 quilòmetres de distància o picant amb un martell al vessant d’una muntanya, sembla que ens falta alguna cosa. Qui vol seure sol en un escriptori tot el dia, i treballar tot sol amb una màquina? Per què no podem patir i suar tots plegats, com a grup, d’una manera que sembli que té sentit? Per què no pot algú cridar-nos mentre ho fem? Per als privilegiats, potser el camí més esgotador és el que més acosta a la divinitat. Quan jo corro els diumenges al matí, passo per fins a set botigues de fitnes, plenes de gent i de soroll; i per cinc esglésies, gairebé buides.