Per això fan política?
Ficar-se en política i acabar a les ordres de, per exemple, José Ramón Bauzá –i no només–, deu tenir unes compensacions íntimes absolutament irrenunciables –i posteriorment demolidores. S'entén que algú es vulgui posar al servei de la seva comunitat –dit sense sarcasme–, encara que les expectatives estiguin plenes d'obstacles, molts d'ells de marcat caràcter vexatori. Però hi deu haver límits.
Hi ha algunes filosofies de la militància en partits polítics, i totes elles preveuen la disciplina com a concepte que ha d'il·luminar l'activitat sencera. N'hi ha que, d'aquesta norma, en fan un dogma d'aplicació medieval, que obliga a una subordinació canina –i/o llimacosa–, prèvia renúncia a qualsevol espira de personalitat autònoma. Les grans dictadures ofereixen un mostrari de submissions tan variat, que fins i tot en alguns d'ells hi pots trobar una actitud paradoxal –aparentment–, que és la submissió activa i amb iniciativa pròpia: sempre pensant, és clar, a endevinar allò que més agradaria al comandament abans que el comandament ho sàpiga.
Tot i això, qui pogués dir que ha treballat a les ordres de, per exemple, Winston Churchill o Nelson Mandela, qui hagués pogut contribuir a fer coses grans a les ordres de grans individus. L'orgull que hom pot arribar a sentir per haver fet seus i servit els grans ideals dels gegants de l'espècie deu servir per omplir molts dels forats que la vida causa en les nostres ànimes. Però ara mateix servidor pensava en quina casta d'orgull pots sentir havent supeditat la teva voluntat a la de José Ramón Bauzá, tan lluny de Churchill com de la comunitat illenca. Es pot assolir la grandesa des de la batlia d'un poblet o alliberant una colònia del jou metropolità: però no si t'has rebolcat en la mediocritat dels ideals (?) de JRB.
