Publicitat
Publicitat

MÉS ENLLÀ

Velers i rucs competeixen a Lamu

Kènia és famosa per la fauna salvatge i els safaris. I per les ‘Memòries d’Àfrica’ de Karen Blixen

Vaig viatjar a Lamu, una encantadora ciutat de la costa de Kènia, poc després que uns pirates somalis hi haguessin segrestat un turista. L’alarma va fer que es buidés de forasters i Lamu gaudia aquells dies d’una calma que s’avenia amb el navegar silenciós dels dhows, les elegants embarcacions de vela llatina que abunden a la costa suahili.

El vol que em va dur a Lamu des de Nairobi em va permetre veure des de l’aire la transició de la immensitat de la sabana a la fragilitat d’una costa envaïda pels manglars. En una illa d’aquesta costa esquinçada hi ha Lamu, una ciutat sense cotxes on s’han barrejat al llarg dels segles, com també passa a Zanzíbar, la cultura suahili, la portuguesa, l’omanita, l’alemanya i la britànica.

D’aquest original còctel d’influències va néixer una ciutat carregada de màgia que durant un temps freqüentava la jet set. L’Hotel Peponi era aleshores l’epicentre de totes les festes, però l’amenaça d’un nou segrest l’havia deixat desert.

L’absència de cotxes és un dels encants de Lamu. Els dhows que inflen les veles buscant el gran mar en són un altre, i les façanes escrostonades de les cases antigues hi afegeixen un tel de decadència que li queda la mar de bé.

Els burros, que substitueixen el transport motoritzat, criden l’atenció. N’hi ha per tot arreu, molt carregats i d’aspecte escanyolit. Deu ser per això que, als anys vuitanta, una anglesa se’n va compadir i va fundar un santuari on se’ls tracta com reis.

De seguida vaig aprendre que Lamu són bàsicament dos carrers, el del moll i el de dins, amb botigues, cases de menjar i una plaça on la gent jeu a l’ombra de dos grans arbres, a la porta de la fortalesa.

Va ser a l’interior de la fortalesa on vaig conèixer Ali El-Maawy, un poeta de més de vuitanta anys que hi venia els seus llibres. “Lamu ha canviat molt -em va dir, nostàlgic-. Abans era un poble de pescadors gairebé oblidat, però l’arribada del turisme ho va canviar tot. Ara, per culpa dels incidents, els turistes han marxat i Lamu ha recuperat per uns dies l’ambient d’abans, però sé que això durarà poc”. Li vaig comprar un llibre de poemes, escrit en suahili, i el vaig deixar amb la seva nostàlgia per anar a visitar un museu on es mostrava l’esplendor caducada de Lamu. Allà es podia repassar el que havia sigut la ciutat, però encara ho vaig sentir millor a les ruïnes de Takwa, escortades per baobabs.

Era evident que Lamu era una ciutat amarada de nostàlgia, però un dia em vaig despertar amb ambient de festa. El passeig marítim era ple i els nens corrien esverats d’una banda a l’altra. “Avui hi ha dues curses importants -em va explicar un noi-: la dels dhows i la dels burros. Els dhows passaran davant del moll i els burros han de córrer pel passeig fins al generador i tornar”.

Els dhows van ser els primers a deixar-se veure, en estol. Veure com s’inclinaven a la recerca de la velocitat va ser una imatge inoblidable. Poc després, els rucs, muntats per genets molt joves, corrien entre la gentada que els animava a crits. Hi va haver falses sortides, protestes del públic, empentes, cops de bastó i emoció a cabassos. Va guanyar un nano de 12 anys que van passejar pels carrers de Lamu com si fos un heroi.

Em sentia privilegiat d’haver assistit a aquella cursa, però tot just va acabar la gentada es va desfer com es desfà un glaçó al sol. Tothom a casa seva. Aleshores vaig seure en un bar del moll i, mentre bevia una cervesa, vaig fullejar el llibre de poemes que havia comprat. No entenia res, ja que estava en suahili, però estava segur que el vell poeta hi escrivia que Lamu era una ciutat meravellosa. I no mentia.