Il tire la langue, treu la llengua, és el títol d'una de les inquietants estampes de JeanJacques Lequeu,
arquitecte francès (17571826), expert en arquitectures antiarquitectòniques, monges lascives i detalls
anatòmics que farien posar vermell Courbet. Per què treu la llengua? Alguna cosa vol dir, que no ve dita.
"Treu la llengua!", diu el metge a l'infant amb mal de panxa: tampoc ell està interessat en la llengua en si.
Vol saber una altra cosa, amagada dins el cos, invisible.
Antonio Gramsci era d'aquesta mateixa opinió. Per a ell, tota discussió sobre la llengua era signe d'una
altra cosa que no es deia, deixada a les fosques. Escriu Gramsci:
"Cada vegada que apareix, d'una manera o altra, la qüestió de la llengua, significa que s'està imposant tota
una altra sèrie de problemes: la formació i eixamplament de la classe dirigent, la necessitat d'establir
relacions més íntimes i segures entre els grups dirigents i la massa popularnacional, és a dir de
reorganitzar l'hegemonia cultural". (Notes per a una introducció a l'estudi de la gramàtica, 1935, pàg. 2346
de l'edició Einaudi dels Quaderns)
Es diu llengua, però es parla de poder. Poder: domini d'uns i sotmetiment d'altres. Perquè "la gramàtica
normativa és un acte polític, i només partint d'aquest punt de vista es pot justificar 'científicament' la seva
existència" (sempre Gramsci, pàg. 2347).
Els 'grups dirigents' es barallen a cops de llengua per refermar la seva hegemonia. És una pugna política
entre sectors que cerquen cadascun eixamplar i assegurar la seva dominació, fent seva i dirigint la llengua
dins la qual ha de viure la 'massa popularnacional'.
La tradició dels desposseïts no té com a pròpia la qüestió de la llengua, però faria malament si no prengués
part activa en aquesta baralla entre senyors. Primer, perquè, sigui quin sigui el resultat, en serà la víctima:
la llengua és el vincle amb què la 'massa popularnacional' quedarà sotmesa a la cultura de la classe
hegemònica. Però l'objectiu dels desposseïts no és defensar cap Llengua revelada al Sinaí a filòlegs,
professors, monges i capellans. L'objectiu és, més bé, atacar aquells que ataquen el dret de la gent a
expressarse, perquè són els mateixos que ataquen la resta de drets civils.
Res més il∙lustrador del servilisme que els senyors han fet estendre per Mallorca que comprovar la
credulitat amb què s'accepta l'existència d'una llengua 'formal', superior a la col∙loquial. Només un servil
parla segons l'ocasió o la jerarquia de qui té davant. La persona lliure parla sempre a tothom com parlaria a
son pare i sa mare: no coneix major dignitat. I, en això, segueix el camí endegat pels iniciadors de la nostra
cultura: per Luter, traduint la Bíblia en alemany; per Cervantes, rientse dels qui parlen com en els llibres;
per Dante, que "tracta d'elogiar la llengua de les gents vulgars", aquella que parlen "no sols els homes, sinó
també les dones i els infants", i que diu, a De l'eloqüència en vulgar:
"Dic llengua vulgar aquella que els infants aprenen de qui és al seu voltant en el moment en què comencen
a articular els sons; o bé, per ser breu, llengua vulgar és aquella que, sense necessitat de regles, aprenem
imitant la nostra dida. També hi ha una altra llengua, per nosaltres segona, que els Romans diuen
gramàtica (...) però no tothom hi està familiaritzat; veritablement són molts pocs els qui ho aconsegueixen,
perquè només amb molta disponibilitat de temps i assiduïtat d'estudi se'n poden aprendre regles i art.
D'aquestes dues, la vulgar és la més noble: perquè va ser la primera emprada pel gènere humà i perquè
se'n serveix tothom, encara que es dividesqui en diferents pronúncies i vocables; i, en fi, perquè és natural
en nosaltres, mentre que l'altra és més aviat artificial. D'aquesta llengua més noble és la meva intenció
tractar."
Nota sobre Gramsci. Un article aquí mateix, 'Gramsci somriu' (Sebastià Alzamora, 4.6.14), atribueix a
Gramsci la frase "El que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer", i afirma, entre
altres incoherències respecte a Gramsci, que aquestes paraules vénen referides a "l'experiència de la
revolució bolxevic a Rússia". És errònia tant la cita com el suposat context. Gramsci va escriure: "La crisi
consisteix precisament en el fet que el que és vell mor i el que és nou no pot néixer: en aquest interregne
es verifiquen els fenòmens morbosos més variats" (Quaderns, pàg. 313). Ho diu referintse a les relacions
entre generacions a la Itàlia de la primera postguerra, amb comentaris explícits sobre el catolicisme, el
jesuïtisme, l''onada de materialisme' i la 'crisi d'autoritat' dels vells sobre els joves.
Respecte al somriure de Gramsci i ERC, tal vegada li vengué en assabentarse de l'arribada a la Itàlia
mussoliniana de Josep Dencàs, d'ERC, cercant refugi després del seu fallit atemptat contra el president
Companys, massa tolerant amb els cenetistes...
