Misc 02/08/2015

Tresors ocults dels museus catalans

Repassem 10 joies artístiques que amaguen els magatzems dels centres d’art del territori

Antoni Ribas Tur
7 min
Tresors ocults dels museus catalans

BarcelonaEls magatzems dels museus són un terreny tan apassionant com les sales, encara que les peces que s’hi guarden no siguin accessibles per al públic o es puguin veure molt poc sovint, per les dimensions, les característiques -el paper és un dels materials més fràgils- i l’estat de conservació. “A vegades ens sembla que, pel fet d’estar a les reserves, una obra està menys ben tractada o que ens n’oblidem, però és el contrari: les reserves estan en perfectes condicions de conservació, són totalment accessibles per a aquelles persones interessades i les obres es poden estudiar fins i tot amb més tranquil·litat que quan estan exposades a les sales. Les reserves també formen part del museu, i les col·leccions i les obres que hi ha ens donen marge per poder treballar més”, diu Jordi Camps, el cap de l’àrea d’art medieval del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Des de l’època romana fins a l’art contemporani internacional, repassem deu joies amagades dels museus del territori.

El luxe a l’antiga Roma Un sostre pintat, un dels elements més vistosos de la vil·la dels Munts

L’ajornament en la construcció del centre d’interpretació de la vil·la romana dels Munts no permet exposar, de moment, el majestuós sostre d’estuc amb les quatre estacions que tenia aquest habitatge, un dels testimonis d’època romana més destacats del territori. Mentre que les pintures dels murs i els paviments de l’estança coneguda com el Cubicle de les Estacions, de 15 metres quadrats, són poc rellevants, el sostre concentra tot el potencial decoratiu. Les pintures, on hi ha representades les al·legories de la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern i dues Mènades, estan trencades en més d’un miler de fragments, que els restauradors han reconstruït com si es tractés d’un trencaclosques. “Les han estudiades els millors especialistes francesos i italians”, subratlla Francesc Tarrats, el director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

Les entranyes del Romànic

Un plafó del Museu Episcopal de Vic explica com s’arrencaven els murals

Les campanyes que la Junta de Museus va organitzar durant les primeres dècades del segle XX per arrencar els murals romànics de les esglésies dels Pirineus van ser una operació imprescindible perquè avui sigui possible contemplar aquestes pintures al Museu Nacional d’Art de Catalunya i, també, al Museu Episcopal de Vic. En aquest últim centre s’hi pot veure una pintura mural amb l’escena del Sant Sopar provinent de la capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu d’Urgell i, a les reserves, un plafó amb una capa subjacent de la pintura que permet aprofundir en la tècnica amb què es van arrencar, l’ strappo. “Durant l’arrencament hi va haver alguns contratemps. En efectuar l’ strappo una part va quedar adherida al mur. En un segon intent, es van arrencar aquestes restes i es van traspassar en un plafó”, explica la conservadora del museu, Judit Verdaguer. Aquesta segona capa no té prou valor artístic però sí que destaca perquè “permet conèixer amb més detall el procediment de l’ strappo. Presentava molts avantatges a l’hora de poder arrencar grans superfícies, però de vegades podia comportar una pèrdua irreversible de la capa pictòrica original”.

L’esplendor del Gòtic

Els retaules són un desafiament per a les sales del MNAC

Les grans dimensions dels retaules gòtics representen un desafiament quan els conservadors els volen reconstruir dins les sales d’un museu. El Museu Nacional d’Art de Catalunya no exposa totes les taules de Jaume Huguet que té per qüestions d’espai i per donar prioritat a les més excel·lents. Però la Conversió de sant Agustí -fa 2,64 metres d’altura- que guarden a les reserves també és un cas especial. “Forma part d’un retaule encarregat a Huguet però que s’atribueix als Vergós. Prové d’una església de Barcelona que aleshores era important, la de Sant Agustí el Vell, i representa els encàrrecs que feien les confraries, en aquest cas la dels blanquers”, explica Jordi Camps.

Alta costura del segle XV

La capa pluvial del papa Calixte III reposa al Museu de Lleida

El luxós conjunt d’ornaments pontificis del segle XV que conserva el Museu de Lleida porta el nom del papa Calixt III, el primer papa Borja, perquè Alfons de Borja el va regalar a la parròquia de Sant Joan, ja que va residir a Lleida durant més de 30 anys, on es va doctorar en dret civil i canònic, i va tenir una gran estima per la ciutat. La capa pluvial del conjunt conegut com el Tern de Sant Jordi descansa en un contenidor a les reserves del museu per les seves grans dimensions -fa prop de tres metres- i per la fragilitat del tèxtil antic. La tècnica amb què està realitzada és digna de l’alta costura: vellut frisat a dues altures, lamé, alluciolato i buclejat d’or i argent.

Dues petites ‘velles’ de Goya

Dos dibuixos de l’artista aragonès, amagats al Museu d’Art de Girona

Els dibuixos constitueixen un dels terrenys més apassionants de l’obra de Goya. El Museu d’Art de Girona en guarda dos al seu magatzem, Dues velles i Dues dones vora una finestra. L’artista aragonès els va fer el 1824 al llibre de visita dels Carles i van ser descoberts el 2011. Aquesta família benestant vivia en una casa senyorial situada a la plaça del Vi, va obtenir el títol nobiliari el 1737 i quan es va extingir el 1918 va llegar les seves propietats al bisbat de Girona, que actualment té la seu a l’antic palau de la nissaga.

Dalí i els llibres

El Teatre-Museu té les il·lustracions de La vida secreta des de l’any 2004

El Teatre-Museu Dalí té la peculiaritat que la mateixa institució és una obra d’art, així que les obres que Dalí va decidir ubicar en cada lloc són pràcticament intocables per no desvirtuar el discurs que va crear. Aquest fet ha portat els equips del museu a extremar les mesures de conservació. “Les obres sobre paper les canviem cada sis mesos i algunes de les peces estan exposades en vitrines amb vidres especials i climatitzades”, explica la directora del Centre d’Estudis Dalinians. El museu guarda a les reserves un altre treball significatiu de l’artista, 125 de les 1.136 il·lustracions que va fer amb tinta xinesa sobre paper per a la primera edició de La vida secreta de Salvador Dalí. La Fundació les va adquirir el 2004 per 2,76 milions d’euros. Les van exposar poc després de comprar-les i des d’aleshores s’han pogut veure poques vegades més.

La guerra vista per Miró

La fundació de l’artista té una col·lecció de la Sèrie Barcelona

L’exposició L’escala de l’evasió, exposada els anys 2011 i 2012, és una de les escasses ocasions en què la Fundació Joan Miró ha mostrat la Sèrie Barcelona, un conjunt de 50 litografies editades el 1944 amb la col·laboració de Joan Prats, tot i haver començat a treballar-hi el 1939. En aquestes, l’artista hi va abocar la seva experiència sobre la Guerra Civil i va homenatjar la seva ciutat. De les cinc sèries que se’n van tirar només se’n coneixen dues de completes: la de la fundació i la que tenia Joan Prats.

Artista fins a l’últim alè

El Museu Picasso custodia una de les 10 últimes obres de l’artista

El Museu Picasso va adquirir el juny del 1997 en una subhasta una peça excepcional: una de les deu últimes que va realitzar l’artista malagueny. Però és difícil veure-la a les sales: “Està feta amb guaix i retolador i és molt fràgil, no pot estar exposada pràcticament mai, perquè el retolador porta alcohol i en contacte amb l’aire s’evapora. I els retoladors de l’any 1972 no són dels d’ara. Aquesta peça l’exposem molt poc, només dos mesos cada dos anys. El guaix, a més, també és molt delicat”, diu Malen Gual, conservadora del museu. Quatre personatges no només destaca per la fragilitat, sinó també perquè representa la força i la curiositat que Picasso va mantenir fins i tot en els últims anys de la seva trajectòria. “És una obra que crida l’atenció si es pensa que la va fer un home de 90 anys. És un treball complex i és una de les últimes obres que té la força picassiana”.

L’amistat de Marès i Espriu

L’escultor va dipositar al seu museu un manuscrit de Cementiri de Sinera

A més d’obres d’art, l’escultor Frederic Marès és conegut per haver col·leccionat tota mena d’objectes, que omplen vitrines i sales al seu museu de Barcelona. Al magatzem de l’equipament es pot descobrir un aspecte més íntim de la seva biografia, “el de l’afecte i l’amistat sincera”, diu la conservadora del Museu Frederic Marès, Berta Ribé, sobre la relació que hi va haver entre l’artista i Salvador Espriu. Aquests sentiments els recull de manera especial un manuscrit de Cementiri de Sinera que Espriu va dedicar al seu amic l’any 1980. El llibre no s’exposa per motius de conservació i forma part dels més de 30 documents del poeta que hi ha a l’edifici, on també es conserven cartes, poemes dedicats i llibres que també tenen una dedicatòria.

Una peça que s’assaboreix

L’obra del Macba Entreveient requereix quatre dies de muntatge

Tot i que va comprar l’obra el 2013, coincidint amb una retrospectiva de l’artista, el Macba encara no ha exposat Entreveient, una macroinstal·lació del brasiler Cildo Meireles, perquè va arribar al museu fa una setmana. Fins ara s’ha pogut veure al Palacio de Cristal del Museu Reina Sofia, a la Fundació Serralves, a Porto, i a l’Hangar Bicocca, a Milà. Si el nou director del museu, Ferran Barenblit, hi està d’acord, es podrà veure aquesta tardor, després d’un exigent procés de muntatge. “Per muntar-la són necessàries quatre persones durant quatre dies i l’únic lloc adequat és una de les sales de la segona planta”, diu Antònia Maria Perelló, la cap de la col·lecció del museu. La peça consisteix en un túnel realitzat amb llistons de fusta que fa nou metres de llargada i tres de diàmetre. També en un ventilador d’aire calent i dos congeladors per produir glaçons, un en fa de dolços i l’altre de salats. Per experimentar la peça, els visitants han d’entrar dins aquest túnel d’aire calent amb els glaçons a la boca i esperar que es desfacin: “El que proposa Meireles és una experiència sensorial”, explica Perelló.

stats