Publicitat
Publicitat

Tecles i xips que es transformen en obres d’art

Els artistes reinterpreten tecnologia inservible amb esperit crític

“La meva feina es basa a veure-hi més enllà del que és un cable. Per a molts no serveix per a res, però per a mi és el braç d’un robot”. Qui parla és Daniel González, un enginyer tècnic aeronàutic a qui el seu avi ebenista, que creava peces amb la fusta sobrant, va inspirar perquè es convertís en un artista dels anomenats objets trouvés. Amb el paraigua de la marca Bicholamp, González recicla i dóna una segona vida, més dolça i amorosida, a objectes que en un principi poden semblar poc atractius, com ara plaques i tecles d’ordinador. El seu cas no és únic, cada vegada més artistes metamorfosen amb la seva mirada objectes i peces tecnològiques, uns materials que la societat tendeix a descartar en més quantitat i més de pressa.

Crítica social i enyorança

Tecles d’ordinador que es muten en anells o braçalets, bocins de circuits que s’encapsulen en arracades, plaques i botons que es combinen per formar bosses o fins i tot peces de mobiliari, màquines d’escriure que reviuen ara en escultures, caixes registradores rellevades ja dels comerços que es converteixen en caps d’una escultura -com ara en l’obra Bub1 de Quim Rifà- o petites tecles d’ordinador convertides en parts d’un robot… Gairebé tot es pot reciclar. I gairebé tot el que es recicla pot sorprendre amb una pàtina d’art. “Darrere de cada objecte que trobes hi ha una història”, diu González. I els artistes l’intenten trobar i explicar amb les seves creacions.

Per a Elisabet Rosselló, investigadora cultural, aquestes històries amagades en peces tecnològiques que els artistes fan aflorar s’emmarquen en dos corrents d’expressió: un de nostàlgic i un altre de més crític. La nostàlgia torna a posar en circulació i homenatja objectes descartats que van marcar una època, com ara el vídeo VHS, els radiocassets o fins i tot les càmeres fotogràfiques en què el rodet es revelava i es podia espatllar amb el contacte amb el sol. En la línia nostàlgica s’insereix, per exemple, el tribut que ret l’artista Jean-Luc Cornec a l’aparell telefònic en què s’havien de marcar els números amb una rodeta giratòria: els transforma en caps d’una ovella en la seva obra Tribut Telephone Sheep.

Per a Rosselló, aquesta visió es complementa amb una crítica a la “saturació de novetats”. Segons aquesta investigadora cultural i també analista de tendències, vivim en “la societat de l’economia del que és nou” i es percep, entre els artistes, “una resposta a aquests canvis”. L’artista Jana Álvarez, que des del 2010 reflexiona sobre la tecnologia a les seves obres, s’integra clarament en aquest segon corrent de pensament. Tanja Grass, la presidenta de Drap-Art, una associació catalana que promou el reciclatge creatiu i a la qual pertany l’artista Jana Álvarez, descriu el seu treball. Les obres d’Álvarez estan fetes a partir d’acrílics amb collages d’elements orgànics i tecnològics i en què es planteja si la tecnologia és la nova natura.

“Abans et passaves el dia mirant el paisatge i ara et passes el dia mirant el Facebook”, comenta Grass sobre la reflexió que hi ha en l’obra d’Álvarez. Aquesta crítica es plasma de manera diàfana i violenta en la seva obra Murder of nature, en què una pistola envoltada de disquets dispara contra una rosa d’un vermell intens que es dessagna. També transmet aquesta visió l’obra The end, feta amb paper de diari, una pantalla d’escàner i una tapa d’impressora, en què es pot veure una dona amb els ulls tancats connectada a circuits i andròmines. A més d’aquests dos corrents, Rosselló identifica una altra tendència en els artistes: “Molta tecnologia actual és intangible, és software, i hi ha tot aquest desig de poder tornar a tocar i escoltar el tic-tac”.

Visió còmica de la tecnologia

Les peces tecnològiques que formen les obres artístiques són del tot reconeixibles. És la voluntat dels artistes. “M’encarrego que la gent sàpiga que són escombraries, que són coses que algú va descartar”, explica Daniel González. L’artesà afirma que la seva obra té una visió còmica i que la gent riu en reconèixer les peces. Fins i tot, com a anècdota, explica que un home, en veure una tecla d’ on/off en un dels robots, li va demanar si sonava.

L’ànima de Bicholamp narra el seu procés creatiu. Assegura que poden passar mesos des que recull un objecte fins que li troba una història. Reconeix que, un cop acabades, les peces no tenen un gran mercat. Són sobretot turistes de França, d’Alemanya i dels països nòrdics els que s’hi interessen. Però també ha venut les seves peces en botigues de museus com ara les de la Fundació Miró, el CaixaForum i el Museu Guggenheim de Bilbao.

Malgrat que el mercat encara és poc madur, Tanja Grass pronostica que en els pròxims anys més artistes s’afegiran a la tendència de reinterpretar la tecnologia com a reacció a una indústria que, opina, “fa les coses perquè es trenquin”. De fet, l’associació que presideix, i que agrupa artesans que transformen objectes descartats de tot tipus, ha crescut des dels 14 socis fundadors el 1995 fins als 80 actuals. Organitzen el Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya, al CCCB, i també un mercat de reciclatge artístic a la plaça Reial de Barcelona.

Grass, com el Daniel González, també té una història personal vinculada al reaprofitament. Explica que va néixer a Formentera i que, quan era petita, només hi havia un vaixell que viatgés cada setmana d’Eivissa a l’altra illa de les Pitiüses per proveir-la. I això obligava els formenterencs a reciclar. Pels artistes, transformar els objectes tecnològics no comporta només revolucionar la manera en què es conceben les escombraries, sinó també fomentar un consum sostenible.

Per a Tanja Grass, aquest reciclatge que promouen els artistes ajuda, tot i que a petita escala, a disminuir el volum de deixalles. Sobre el consum insostenible assegura: “Des dels anys 60 que diuen que això ha de canviar i cada vegada es produeix més i es llença més. Malgrat que cada vegada hi ha un sector de la població més conscienciat, la indústria no s’ha aturat a reflexionar sobre aquest tema”. Els artistes sí que ho estan fent.

Què són el ‘ciberpunk’ i el ‘dieselpunk’?

L’art ha reflexionat i molt sobre la naturalesa humana i sobre les grans preguntes d’on venim i cap on anem. El futur imaginat, amb un prisma idealitzat o un tel apocalíptic, ha estat la base de grans obres. L’art que recicla tecnologia també s’ha incorporat a aquestes reflexions, bona part de les quals s’integren en l’òrbita del retrofuturisme, que Elisabet Rosselló defineix com una sèrie de corrents que miren “visions de futur que han quedat obsoletes”.

El retrofuturisme inclou moviments com ara l’ steampunk, el ciberpunk i el dieselpunk. El primer va néixer vinculat a la literatura i, segons Rosselló, reflexiona sobre episodis que mai van ocórrer, imprimeix “crítica a la modernitat perduda o a la decadència de la postmodernitat”, rememora l’època victoriana i incorpora elements fantàstics. L’ steampunk s’inspira en la tecnologia que es movia gràcies al vapor, revisa aquelles màquines i innovacions imaginades i que mai van ser realitat, i explora una tecnologia més humana. En canvi, el ciberpunk imagina “un futur més o menys distòpic”, dibuixa una societat indesitjable. El dieselpunk, per la seva banda, és un altre retrofuturisme inspirat en l’època d’entreguerres (1914-1945). A Etsy, una botiga d’artesania online, s’hi poden trobar peces, reciclades o no, que beuen de tots aquests moviments retrofuturistes. Tots els estils van confluir també en la segona edició de la Setmana Retrofuturista que es va celebrar a Barcelona al febrer.