"Aquest és un Javier", dèiem quan érem al·lotots per referir-nos als jovenells de Portocristo, a aquells que, tot i haver nascut aquí, quan parlaven de "mi pueblo" ho feien referint-se al poble de naixement dels seus pares.
Dic tot això perquè sembla que un 'Javier' també és el que diuen que ha de venir aquests dies a Manacor en una visita que no vol ser "pastoral" ni "evangelitzadora". He dit "pastoral" perquè qui ve a la vila del Pastor Cabrer, a la ciutat perlera sense perles, a la ciutat dels mobles sense fusters, és el pastor mallorquí, que no és un ca de bestiar, sinó el bisbe en persona, dit i escrit amb l'article que fan servir els pollencins en el parlar de cada dia, i no amb l'article que empram els manacorers, perquè llavors parlaríem d'un estómac de porc reblit de sobrassada capaç de travessar un estiu amagat dins un rebost o un sòtil.
La veritat és que no sabem exactament per què ha triat Manacor el bisbe Javier per iniciar el seu tour no-pastoral. Potser perquè hi ha eleccions? Potser perquè veu que a Manacor hi ha qualque possibilitat d'assumir la batlia? Que el Pastor que hi havia se'n va a Palma i que, encara que sigui per fer-hi de vicari municipal ja li aniria bé? O és que veu en el nou candidat de MÉS una mà estesa per poder penetrar (endinsar-se, entrar, interaccionar) en el difícil electorat roig? Potser hi ve de rebaixes per comprar bancs per a les esglésies a la ciutat dels mobles sense fusters. O per ventura ve a comanar qualque joia per afegir a la impagable col·lecció de què ja gaudeix la institució que representa, lidera i dirigeix. O qui sap si allò que més ha interessat el bisbe Javier és l'estranya capacitat de la societat civil manacorina d'articular-se més enllà de jerarquies i poders establerts. Anirà a l'Espai Na Camel·la? Parlarà amb els Xítxeros amb Empenta? O amb les Dones de Llevant? Amb quina indumentària? Casulles i bàculs arraconats, és ben segur, que això és cosa de la litúrgia. Però no podrà evitar una estètica 'clergyman', amb alçacoll i camisa de color gris i americana fosca.
El bisbe Javier, que així es fan dir els bisbes, ve a Manacor. Monsenyor Javier hi passarà tota la setmana d'aquí cap allà, serà a S'Agrícola, que ja l'hi esperaven, però també a l'Obra Cultural, i fins i tot hem sabut que ha intentat arribar a qualque institut de secundària, en aquesta acció no-pastoral.
La visita té l'origen en les directrius marcades pel papa Francesc, que ha arribat per badar de pinte en ample les persianes del Vaticà i orejar les sales que ni Ratzinger ni Wojtila varen ser capaços d'obrir. Cal no oblidar que l'església, més enllà dels evangelis i de les prèdiques, ha estat durant la major part (o tota) de la seva existència un instrument de poder. Connivents, col·laboradors o actors protagonistes amb règims d'extrema dreta, impulsors de les pitjors massacres en nom de no se sap quin déu, ocultadors falsos i hipòcrites de casos flagrants de pederàstia, els quadres de l'església s'han mostrat sempre jeràrquics, opacs, i agressius quan ha calgut. Ara diuen que el papa Francesc calça d'un altre peu, més sandaliesc, tal volta. Com a mínim aquest argentí ha sabut veure que amb les esglésies buides i només visitades per beates octogenàries i amb un discurs moralista retrògrad i no adaptat al seu temps estan condemnats a la desaparició.
Vol sumar, el papa Francesc. I com en qualsevol col·lectiu amb ganes de créixer sorgeix el debat entre "la por de perdre els salvats" i "el desig de salvar els perduts". I en aquest desig de salvar les ovelles que han fuit de la guarda es basa una nova línia de treball que fonamentaria la credibilitat de l'Església en "l'evangeli dels marginats". Potser només de segons quins. No hem sentit aquests dies cap declaració d'intencions, ni cap acostament ni cap manifestació més que la ignorància més absoluta envers el desnonament de sa Casa Llarga, el lloc on Jaume Santandreu i la gent de Can Gazà predica cada dia l'evangeli des del qual vol redimir els mals seculars de l'església el papa Francesc. I per què aquest silenci? No ho oblidem: redimir-nos sí, però sense oblidar la nostra raó d'esser sectària i imponent: "Els qui no resen al Senyor, resen al diable, i quan no es confessen a Jesús, es confessen al diable". Potser monsenyor Javier i Jaume Santandreu resen a déus diferents. L'un, al de la jerarquia, al del joc de cadires i al del joc de poders. L'altre, al déu dels homes, que, a la fi, és tan sols un dimoni més a combatre.
