Arriba la Setmana Santa i això vol dir pluja. D’aigua i de xifres. La primera ens la serveixen els senyors i les senyores méteo, assetjats amb la clàssica pregunta: “Plourà o no?” I amb respostes que són una pluja, concretament d’informació: “Divendres al matí sol i a la tarda núvols sense arribar a ploure, dissabte plou al vespre amb risc al matí, diumenge sol i dilluns pluja intermitent... però tot depèn dels models, que potser canvien”.
Però res supera l’altra pluja, la de números. Sabem quants cotxes surten i a quina hora, que és una cosa certament fascinant. Sempre m’ha meravellat que un senyor, de sobte, tingui aquesta informació. Com ho sap? ¿Truca a tots els ciutadans, un per un, i els pregunta si agafaran el cotxe o no? També sabem la xifra d’ocupació prevista a les cases de turisme rural (que no falti un reportatge amb una família que hi va a munyir cabres) i als hotels de costa i muntanya (que no falti el ciutadà que diu que hi va a desconnectar i carregar piles). I de les mones, sabem els quilos que se’n vendran, els preus comparats amb els de l’any passat i els ninots de moda. Ah, i aquest any, amb Sant Jordi a tocar, afegim-hi quants llibres es vendran, quins seran els més venuts (ja ho sabem una setmana i mitja abans) i quantes roses comprarem. Però hi ha una xifra que sempre trobo a faltar: la dels que ja van plegar divendres passat i que estaran de festa fins dimarts vinent. En plena crisi i amb l’atur que hi ha, no sé jo si ens podem permetre aturar el país durant una setmana i mitja. Per molt que això serveixi per contractar uns quants cambrers als restaurants.
