Publicitat
Publicitat

Segell Lemper

No sé si Ute Lemper és la gran estrella del festival pollencí d’enguany, però en qualsevol cas omplí el claustre de Sant Domingo. L’expectació era màxima, com també ho serà o hauria de ser en els casos deDaniel Hope, Sebastian Knauer i Estrella Morente, encarregada de concloure la 54a edició.

Acompanyada al piano per Vana Glerig i al bandoneó per Víctor Hugo Villena, Ute Lemper optà per un concert eclèctic. Com ella mateixa explicà, del que es tractava era de fer un viatge, que era d’alguna manera el que havia estat la seva vida. Ara Berlín, ara Nova York, ara Londres, ara París, ara Sud Amèrica, ara Mallorca...

Un tast

I d’aquesta manera va poder oferir tot un tast de la seva existència i de les seves habilitats musicals, que van des del més pur Kurt Weill fins al tango del no menys peculiar Astor Piazzolla, passant pel musical nord-americà. No cal oblidar que, ara per ara, és la intèrpret més reconeguda dels musicals Chicago i All that Jazz, o fins i tot d’alguns poetes, com Charles Bukowski, Pablo Neruda, Horacio Ferrer o Paulo Coelho, sense oblidar alguns dels seus francesos, que no deixà de banda, el belga Jacques Brel o la gran diva de la chanson, Édith Piaf.

Però tampoc no va ser tan sols un concert convencional, en el qual el protagonista va engaltant un títol rere l’altre. Ute Lemper va oferir tota una performança, de manera que les seves paraules contant la història de la peça que cantaria a continuació s’anava fonent amb la música dels seus dos acompanyants i, posteriorment, amb la seva interpretació. Una delícia sense interrupció, tot transcorrent a un ritme de vertigen. Poc més d’hora i mitja d’espectacle total amb el públic embadalit davant les habilitats de la gran actriu i millor cantant.

Començà amb un clàssic del seu repertori, el Want to buy some illusions, de Friedrich Holländer, el compositor de la banda sonora de Der blaue Engel, que va fer famosa Marlene Dietrich, com és de suposar un dels seus referents, com tants d’altres, que, per una altra banda, no li resten ni un gram de personalitat, perquè si es pot ressaltar alguna virtut sobre la resta és que, tot i fer versions de grans clàssics, la gran omnipresència d’Ute Lemper és constant. Tant si interpreta Amsterdam de Jacques Brel, arrossegant les paraules com ell ho feia, o Leo Ferré, de qui intepretà Avec le temps, o per descomptat el Non, je ne regrette rien, de la Piaf, ho fa de manera absolutament original, fins al punt que fa que a un li faci ganes saber qui és el seu arranjador.

Plurilingüe

El recorregut pels poetes abans citats tampoc no va deixar indiferent, encara que no domini el castellà com ho fa amb el francès, anglès o naturalment l’alemany. Idiomes que anava combinant, no tan sols en els seus parlaments, per qualificar-los d’alguna manera, sinó que també en algunes de les cançons anava canviant la llengua en què les interpretava, cosa que aportava més segell Lemper, si és que això és possible. Ella mai no decep i el concert de dimecres al claustre de Sant Domingo no va ser una excepció.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT