EN ELS ANYS de la bombolla immobiliària, els experts advertien de la necessitat de rehabilitar els vells habitatges, en comptes de construir-ne tants de nous. Durant aquells anys, encara tan propers tot i que ens vegem forçats a fer servir el pretèrit, les ciutats varen créixer en extensió, cap a l’extraradi, mentre els edificis amb més tradició o història començaven a fer-se difícils d’habitar. A Palma, aquest fenomen va ser especialment notori. Al marge de bestieses com la d’arrasar la Gerreria per construir un conjunt d’edificacions, carrers i places dures, més pròpies de l’extraradi que no d’un barri gremial de traçat medieval, molts dels antics carrers de la ciutat antiga estaven flanquejats per cases que, majoritàriament, presentaven un estat de deixadesa lamentable. De cada vegada són menys, molt menys. I és que alhora que les noves urbanitzacions als perímetres de la ciutat quedaven vestides però sense comprador, el centre antic, molt envellit, començava a ser el focus d’atracció per a inversors, promotors i, de manera remarcable, per a emprenedors de l’hostaleria. Crec que també s’ha de subratllar que una part substancial de la inversió, com ens ha passat a tants altres nuclis arreu de les Illes, ha arribat en avió, sobretot provinent de Suècia, Suïssa, la Gran Bretanya o Alemanya. Els estrangers i també els balears que s’han posat a la rehabilitació, han comprat barat i venen i vendran encara més cars uns habitatges que abans no tenien condicions i que ara les tenen totes. Això per no parlar de la quantitat de vells edificis del centre de Ciutat que s’han convertit en petits hotels. És un bon canvi el d’invertir en rehabilitació, molt millor que en construcció.
