Portada 01/10/2014

'Primum vivere'

4 min

Es calcula que a Espanya hi ha 9,6 milions de persones en situació de risc de pobresa, és a dir, el 20,4% de la població (Enquesta de Condicions de Vida de 2013, ECV-2013, publicada per l'INE el maig de 2014): 1 de cada 5 connacionals. Segons els resultats de l'Enquesta de la Unió Europea 'Statistics on income and living conditions' (EU-SILC de l'Eurostat, Oficina Estadística de la Unió Europea), el 2012 un quart de la població europea (UE-28) es trobava en situació de risc de pobresa o d'exclusió social (segons l'indicador agregat AROPE que combina tres conceptes: el risc de pobresa, la privació material severa i la baixa intensitat d'ocupació): 124,5 milions de persones, 1 de cada 4 europeus.

El 'VIII Informe de l'Observatori de la Realitat Social' d'octubre de 2013 de l'Equip d'Estudis de Càritas Espanyola xifra en 3 milions el nombre de persones en situació de pobresa severa; és a dir, aquelles que viuen amb menys de 307 euros al mes. Aquest estudi fa referència a les dades de l'ECV-2013 abans esmentat per destacar que la pobresa avui dia afecta el doble de persones que a l'inici de la crisi econòmica i també cita dades de l'EU-SILC per mostrar com el 20% de la població més rica de l'Estat acumula 7,5 vegades més riquesa que el 20% més pobre.

Allò que hauria de fer més por de la pobresa a qui encara no la pateix i allò que fa que esdevingui un clot ample i profund del qual és molt difícil sortir per a qui hi ha caigut, és que aquesta s'expandeix en dues direccions: la dimensió horitzontal o material, l'amplada (aquella que pertany al regne de la necessitat), i la vertical o sobrenatural, la profunditat (la dimensió que té a veure amb el rebaixament de l'esperit).

La dimensió material de la pobresa es pot aprehendre mitjançant taxes i indicadors, com aquells de què acabem de parlar. Per contra, la dissort –la dimensió espiritual de la pobresa– no és mesurable; és un forat negre que distorsiona tot allò que el circumda: les relacions humanes, les ganes de viure i de lluitar, l'autoestima, la percepció d'un mateix i dels altres. La dissort té a veure amb el regne de la qualitat, amb allò immaterial, no obstant els seus efectes siguin materials i, per tant, quantificables.

La pobresa instal·lada a l'Europa tan ufana i orgullosa de si mateixa, i a la vegada tan inconsistent i tan fràgil, ens mostra una de les més grans fal·làcies de la nostra miop visió de la vida socioeconòmica i política: l'ideal de progrés basat en el sistema econòmic de consum. La idea que sempre podrem obtenir majors quotes de benestar i de prosperitat s'està revelant una aspiració frustrada, desmentida pels fets, encara que, de moment, no ho sigui per tothom. Per molts dels qui havien aconseguit un nivell de vida digne, la pèrdua del treball ha significat veure com el present se'ls escapava de les mans; a aquells que encara no ho havien aconseguit, els han llevat la il·lusió del futur. En canvi, els qui massa tenien no s'han vist, per regla general, empobrits (les estadístiques diuen que s'ha incrementat la diferència entre els ultrarics i la resta del món). Qui se situa rere la trinxera dels seus privilegis, però, potser no s'adona que la desigualtat que es crea és injusta, sembra la llavor de la discòrdia i atempta fins i tot contra els seus propis interessos.

La gent corrent procurem, en els millors dels casos, enfrontar-nos dia rere dia als sacsejos de la vida –tant la personal com la col·lectiva– intentant intervenir en la nostra realitat per millorar-la a poc a poc, a cops de bona voluntat i amb molt d'esforç. Això ho podem fer fins que tenim energia, "força d'ànim". Emperò, desgraciadament, quan vénen mal dades i les circumstàncies de la vida són adverses durant 'massa' temps ("quant" depèn de cadascú), llavors, fins i tot les ajudes que ofereixen administracions i entitats representen una magra força contraposada a aquella que ens ha fet caure i ens ha enfonsat.

Enfocar el problema per trobar alguna solució a allò que anomenem "pobresa" exigeix repensar la concepció i la funció social i individual del treball; això implica ubicar la creació d'ocupació al centre del contracte social que subscrivim com a col·lectivitat, el millor i potser l'únic instrument per lluitar contra la pobresa i dignificar així la condició de vida de milions i milions de persones empobrides per l'actual predomini de l'economia del capital sobre l'economia del treball.

I pel que fa a la dimensió immaterial de la pobresa, com es pot copsar? Realment importa a algú? A què serveix? Quan et toca patir-la, ni tan sols et planteges la pregunta '(primum vivere, deinde philosophari', deien els antics); quan no la pateixes, és una pregunta que no troba resposta en les estadístiques.

A vegades, per un moment, som capaços de posar-nos –en el pla de les idees i dels sentiments– al lloc de qui sofreix, però generalment ens n'allunyem tan prest com podem. Només qui té el coratge de mantenir la mirada fixa davant el sofriment i de sostenir-la s'apropa de veres a qui pateix i entra en relació amb ell a través d'una altra dimensió, la de la caritat. La caritat no és cosa de les institucions, però sí ho és de les persones que en formen part i de cadascun de nosaltres.

stats