El PP ens impedeix aprendre la lliçó de Sa Nostra

El juny de 2013, aquest diari titulava a portada 'Sa Nostra ja no és nostra', un fet que era tan obvi com, encara, molt desconegut per bona part dels ciutadans, que continuaven confiats que els seus estalvis i operacions les estaven fent "amb una caixa d'aquí". Ni era caixa, ni, lamentablement, era d'aquí.

Sa Nostra, com la resta de caixes, es va veure obligada a fusionar-se amb altres davant les noves exigències del sistema bancari. Després dels anys de la voràgine urbanística a la qual les caixes volgueren jugar sense miraments, el Banc d'Espanya i el govern estatal passaven de mirar cap a una altra banda a marcar un full de ruta imposat per les autoritats europees, que va deixar les 45 caixes que hi havia a Espanya en 17.

Hi ha dues coses que la societat balear, a diferència d'altres, encara no sap. Per què Sa Nostra va arribar a una situació financera tan complicada i quins varen ser els motius pels quals del 13% de percentatge de BMN que tenia Sa Nostra com havia aprovat el maig de 2011 la seva assemblea general passàs al ridícul 1,8%. Una xifra que només hem sabut perquè el conseller d'Hisenda, Marí Bossó, l'ha revelada en compareixença parlamentària.

El silenci entorn de les caixes i la manca de transparència va ser una tradició a tot l'Estat. Amb el pretext de la discreció que ha d'envoltar les operacions financeres, els ciutadans mai vàrem saber què i com estava invertint ni Sa Nostra, ni la CAM, ni d'altres. Aquesta mancança absoluta d'informació va comptar amb dues complicitats fonamentals: el silenci dels mitjans de comunicació, literalment comprats per la publicitat a les seves planes, i la ineptitud de la majoria dels càrrecs públics, de tot color, que acudien als consells d'administració, i d'alguns patrons que no s'assemblaven gens a la filosofia dels fundadors. Allà es cuinaren operacions com els 50 milions de dòlars que Sa Nostra va deixar sense cap garantia a Juan Tolo Seguí, i la participació en promocions urbanístiques devoradores de territori, mentre la seva obra social predicava les belleses naturals de la Mediterrània.

Ara sabem que les caixes han de ser transparents. Han de deixar participar els ciutadans de la seva gestió (he dit ciutadans, no panxacontents de càrrecs públics) i s'han de deixar de maquillatge verd i social mentre alimenten l'especulació dels Kühn i Grande. Llàstima que ara és tard. I els ciutadans hem quedat sense caixes, amb la preciosa excepció de Colonya, i sense obra social. I hem posat més de mil milions d'euros públics per 'salvar' aquesta gestió nefasta. És el premi a la foscor, al nepotisme i a la curtor. El més trist és que el PP no ens hagi permès saber què va passar per aprendre la lliçó. Com gairebé sempre, només ens queda la Fiscalia Anticorrupció.