És el gran fenomen cinematogràfic de l’any. El boca-orella ha convertit una pel·lícula amb poc pressupost, poca publicitat i quatre actors en la producció espanyola amb més espectadors de la història. Bé, des que van decidir comptar-los, l’any 1996 (per cert, a ningú se li va acudir comptar-los abans? Encara que fos per controlar les taquilles...). Si encara no és una de les sis milions i mig de persones que l’ha vist, no li explicaré de què va. Només li diré que hi apareix allò que, per entendre’ns, en direm “el conflicte” basc. Però tractat amb un sentit de l’humor inspirat en el model de Vaya semanita, el reeixit programa d’Euskal Telebista. I el resultat fa riure. A tothom? No.
Al Gara, Mikel Insausti deia que “és un avançament del que ens ve a sobre, ara que entrem en un altre període de pau amb vencedors i vençuts”, i criticava que “els actors que interpreten bascos no ho són” i els “accents ridículs”, que subsisteixen per “la xacra cultural del doblatge heretat de la dictadura”. A l’altra banda, Jon Juaristi (actual ideòleg de Vox, després de passar per l’aznarisme i una militància juvenil a ETA) escrivia a l’ Abc que “la pel·lícula no coincideix amb la moralitat de la democràcia sinó amb l’amoralitat de l’equidistància”. I a Elconfidencial.com, José Antonio Zarzalejos deia això: “Estem davant d’una matussera banalització del que suposen ETA i el seu entorn. No veig compatible Bolinaga en llibertat amb la riallada desinhibida d’ Ocho apellidos vascos. Si se la prenen a broma, cometran, sense saber-ho, un seriós error”.
Conclusió: com deia Muñoz Seca, “ los extremeños se tocan ”.
