Publicitat
Publicitat

Obres d’art que mereixen un viatge

Les grans obres mestres són un imant per als turistes i poden eclipsar tot un museu

La pintura de Joan Miró La terra llaurada està plena de detalls: hi ha un llangardaix que sembla un diable i les banderes catalana i espanyola, que reflecteixen l’afiliació catalanista de l’artista en temps de Primo de Rivera. També s’hi pot veure la senyera francesa, símbol de l’avantguarda parisenca, i un pi que té un ull i una orella. D’aquest arbre hi penja una pinya que recorda un sol, perquè està envoltada de fulles de pinassa molt punxegudes, com raigs. Contemplar una obra que s’ha convertit en una imatge recurrent i de la qual es coneixen totes les vicissituds és una experiència inoblidable: hi ha obres d’art i edificis que es mereixen emprendre un viatge. La terra llaurada és molt coneguda, apareix reproduïda en totes les monografies de l’artista i als manuals d’història de l’art, però els visitants es poden sorprendre quan la troben al Guggenheim de Nova York: davant l’allau de motius que conté, es podria esperar que fos una gran tela, però Miró va concentrar tots els elements en un llenç de 66 x 92 cm. En directe, també es poden apreciar tots els matisos dels colors.

Sense haver de volar a Nova York, el Museu Nacional d’Art de Catalunya procura una altra experiència intensa. El pantocràtor de Taüll, que l’any passat va ser escollit com l’obra més universal de Barcelona, és conegut per la seva mirada intimidatòria, però és molt diferent poder-se’l mirar de fit a fit, després de baixar les escales de la sala on es troba o admirar la resta de peces que hi ha al mateix espai sabent que a aquest Déu omnipotent no se li escapa res del que passa al seu voltant.

Les estrelles dels museus estrella

La Gioconda, la Venus de Milo, el Codi d’Hammurabi, La Llibertat guiant el poble, La puntaire, de Vermeer, El rai de la Medusa, l’ Esclau rebel, de Miquel Àngel, La gran odalisca, d’Ingres: no és estrany que el Museu del Louvre fos el més visitat del 2014, amb 9,3 milions de visitants, prop del 70% dels quals eren estrangers, si es té en compte la concentració de grans obres emblemàtiques que hi ha a les seves sales. De fet, la web del museu -com les d’altres pinacoteques- les enumera perquè els visitants puguin anar al gra, encara que poder-les contemplar amb la sala pràcticament buida i descansant en un banc prou còmode s’hagi convertit en una utopia. Patir ara un atac de la síndrome de Stendhal perquè es té prou temps per embadalir-se davant d’una obra d’art és molt més difícil que en temps de l’autor francès.

L’economista suís Bruno Frey va establir fa quinze anys la categoria dels “museus estrella” i va dir que es caracteritzen per ser de visita “obligatòria” per als turistes. Segons Frey, valen el viatge, per la xifra elevada de visitants, perquè les obres que atresoren són conegudes arreu del món, perquè la seva arquitectura és “innovadora” i pels recursos econòmics que generen en el seu entorn.

Les multituds dels Museus Vaticans

Els Museus Vaticans ocupen el setè lloc dels vint més visitants de l’any, amb 6,1 milions de visitants, però representen de manera especial com un museu pot arribar als seus límits i com les multituds poden condicionar -i fins i tot arribar a espatllar- la contemplació d’una obra d’art. El Financial Times va publicar al març que aquest museu va rebre pràcticament la mateix xifra de públic que el Metropolitan de Nova York -6.280.0000 amants de l’art, el rècord des que va començar a comptabilitzar el públic fa 40 anys- però que és cinc vegades més gran. L’article també subratlla que els Museus Vaticans generen 80 milions d’euros en venda d’entrades i 20 més en la venda de marxandatge, la meitat dels quals es destinen als sous de la plantilla, formada per 800 treballadors. La xifra que sí que pot resultar corprenedora per a una persona corrent que té planejat visitar la Capella Sixtina, el punt més emblemàtic del complex dels Museus Vaticans, és que la visiten diàriament 25.000 persones, quatre vegades més que el 1980. Així doncs, hi ha poc marge per badar i repassar un per un els profetes, les sibil·les, els ignudi i les escenes bíbliques que va immortalitzar Miquel Àngel.

Els responsables del museu han hagut de fer front a la situació, més enllà de decidir on col·loquen les cues que es formen: l’any passat van posar en funcionament un nou sistema de climatització que va costar tres milions d’euros, perquè des del 2010 tenen cura especialment dels efectes perjudicials que el diòxid de carboni de la respiració del públic, la suor i la pols que entra amb els visitants té sobre els frescos. The Economist també informava que s’està planejant construir un pavelló amb una reproducció de les pintures perquè la gent passi menys temps dins les vertaderes i que el president del museu estudiava mesures per atreure públic a altres punts dels museu i descongestionar la sala de La Gioconda. La proporció de visitants de dos museus pot ser diametralment oposada: mentre que a la Capella Sixtina es freguen línies vermelles, la Capella dels Scrovegni, a Pàdua, una joia obra de Giotto, rep, segons The Economist, una mitjana de 25 visitants diaris, que han d’aclimatar-se durant un quart d’hora dins una sala d’espera amb aire condicionat abans d’accedir-hi.

Els marbres del Partenó al British

El segon museu d’art dels vint que van rebre més públic l’any passat -no n’hi ha cap d’espanyol- amb més públic és el British Museum de Londres (6.695.000 visitants) i també custodia peces excepcionals, com els marbres del Partenó, la pedra de Rosetta i els relleus assiris de La caça del lleó,i ha organitzat grans exposicions temàtiques com la que va dedicar als vikings l’any passat, al gravat eròtic japonès i la que estan preparant sobre la cultura celta. Tot seguit hi ha la National Gallery, també a Londres, que custodia una altra obra coneguda universalment, El matrimoni Arnolfini, de Jan van Eyck, dins uns fons que també inclouen una pintura inacabada de Miquel Àngel, l’Enterrament de Crist.

Els altres museus d’art que apareixen al rànquing dels més vistos són la National Gallery de Washington, el Museu d’Orsay i el Centre Georges Pompidou. Ocupen, respectivament, el 15è, el 18è i el 19è lloc. L’Orsay exhibeix obres mestres com l’ Olympia, de Manet, i nombrosos tresors impressionistes, però l’acumulació d’obres emblemàtiques no és una garantia que una pinacoteca sigui de les més visitades: queda fora de la llista el MoMA de Nova York, on es pot veure una de les pintures més importants del segle XX, Les senyoretes d’Avinyó, de Picasso, i un dels Van Gogh més mítics, Nit estelada. Tampoc hi entren ni el Rijksmuseum, a Amsterdam, on hi ha la Ronda de nit, de Rembrandt, i algunes de les escasses obres de Vermeer que es conserven, ni el Museu Van Gogh, que té una de les versions d’ Els gira-sols i el cèlebre Ametller en flor.

Exposicions viatgeres

No tan sols són els visitants els que emprenen un viatge per anar a veure una obra d’art, sinó que els museus també busquen nous territoris. La mostra d’un artista occidental més vista l’any passat, només superada per tres mostres d’art històric xinès del Museu del Palau Nacional de Taipei, va ser la que el Centro Cultural Banco do Brasil va dedicar a Salvador Dalí, amb 973.995 visitants i una mitjana de 9.782 visitants diaris. Les obres provenien, sobretot, del Teatre Museu Dalí i del Museu Dalí de Florida.

També al Centro Cultural Banco do Brasil, la japonesa Yayoi Kusama va rebre 754.565 visitants i va acabar l’any en el primer lloc del rànquing d’exposicions més vistes, amb 1,7 milions de visitants, si s’hi afegeix el públic de les seves mostres en dos centres brasilers més, l’Instituto Tomie Ohtake i la seu del Centro Cultural Banco Do Brasil a Brasília.