Seria del gènere tonto no reconèixer que, amb la represa de relacions diplomàtiques entre els EUA i Cuba, Barack Obama s’ha fet el seu lloc dins la història. Algú dirà que ja el tenia: per l’enorme expectativa que va generar en la seva primera aparició com a candidat (amb el Yes, we can com a mascaró de proa), per les expectatives que va generar entre la comunitat afroamericana i arreu del món, per la manera de modular i emetre el seu discurs, per la seva presència gairebé hollywoodiana, per la seva capacitat d’ironia i el seu sentit de l’humor, que mai ha dubtat a usar contra ell mateix.
Se’l recordarà com el president que va fer matar Bin Laden poc després d’haver recollit un Nobel de la pau, mentre mantenia dues guerres en marxa a l’Iran i a l’Afganistan. Se’l recordarà com un home que va decebre un munt d’il·lusions a canvi de no deixar caure l’ordre mundial en el desastre que voldrien els republicans. Se’l recordarà com el demòcrata reformista que no se’n va sortir amb les seves idees sobre sanitat pública, sorgides de la malaltia que va patir la seva mare. Se’l recordarà com el president que va haver de lamentar amb impotència que un policia blanc omplís de bales el cos d’un jove negre que havia robat un paquet de tabac, sense poder fer-hi res més. Se’l recordarà, en gran mesura, com un personatge que no va aconseguir estar a l’altura d’ell mateix, o del seu discurs.
Però també se’l recordarà com el president americà que va posar fi al bloqueig amb Cuba i, d’aquesta manera, va posar fi al règim castrista. Allà on Kennedy va fer una mala feina amb la crisi dels míssils, Obama i el seu equip han sabut envoltar-se dels reforços necessaris (el govern canadenc, el Vaticà del papa Francesc) per donar un cop d’autoritat que no admet contesta. Naturalment que la fi del bloqueig no és cosa d’una setmana per una altra: no es ventilen cinquanta anys d’enemistat amb un parell de discursos vinguts d’una banda i de l’altra. És un projecte enorme, que haurà de tenir la seva evolució. I la veurem.
En qualsevol cas, Obama haurà aconseguit el que volia: passar a la història com el president dels EUA que va derrotar pacíficament el castrisme. No és poca cosa. I com que és un home ambiciós, no hem de descartar que guardi encara un altre as a la màniga. Tots els presidents americans han fracassat en els reiterats intents de posar pau i ordre al Pròxim Orient, o més concretament entre Israel i Palestina. Per descomptat, és un objectiu gairebé impossible d’imaginar. Però també ho era el de Cuba. A un president dels EUA, quan li fallen les polítiques internes (com li han fallat a Obama) sempre li queda no renunciar a les polítiques exteriors. Per aquí crec que busca el president Obama el seu lloc dins la història, i diria que se l’està forjant. Podem esmentar molts antecessors seus dels quals fa temps que no se’n canta gall ni gallina. No serà el seu cas. S’ha proposat que el recordem i l’haurem de recordar: no és un home disposat a anar-se’n amb les mans buides.
