Publicitat
Publicitat

Ni casada, ni submisa: "En tinc 60 i vull que el sexe em satisfaci"

La falta d'educació sexual i les males experiències poden generar aversió al sexe

Quan era una nena, tot el que la Rosa sabia del sexe era el que li havien explicat les seves amigues. La seva mare havia mort quan ella tenia 12 anys, i els consells de la seva àvia es reduïen a un poc pràctic "Quan tinguis la regla, no ho ha de saber ningú". Quan es va casar, finalment va descobrir què era el sexe per a ella: una obligació conjugal.

L'any 1958 la Secció Femenina de la Falange Española editava Economia domèstica per a batxillerat i magisteri , que deia: "Pel que fa a la possibilitat de relacions íntimes amb el teu marit, és important recordar les teves obligacions conjugals. Si el teu marit suggereix la unió, accedeix-hi humilment, tenint sempre en compte que la seva satisfacció és més important que la d'una dona. Quan assoleixi el moment culminant, un petit gemec per part teva és suficient per indicar qualsevol goig que hagis pogut experimentar. Si el teu marit et demanés pràctiques sexuals inusuals, sigues obedient i no et queixis. És probable que el teu marit caigui aleshores en un son profund".

Satisfer les necessitats del marit

La Dra. Emma Ribas, psicòloga de l'equip de Somdex Dr. Santiago Dexeus a la Clínica Tres Torres de Barcelona, explica que cada vegada rep més parelles a la seva consulta que quan arriben a una edat relativament jove, 50 o 60 anys, opten per deixar de tenir relacions sexuals, generalment per decisió d'elles. Sovint, el "no" coincideix amb la menopausa, que, tot i que només és la fi de l'etapa reproductiva, no implica la fi d'una sexualitat normal, com se sol percebre socialment. "Normalment són dones que al llarg de la seva vida s'han vist totalment anul·lades, educades per complaure i satisfer les necessitats del marit, i han generat una espècie d'aversió al sexe", detalla Ribas.

És el cas de la Rosa, pacient de Ribas de 59 anys, que en porta 39 amb el seu marit i afirma: "Vaig ser submisa durant molt temps. Hi havia coses que no volia fer però que feia perquè creia que era la meva obligació". Per ella, no es tracta "d'una rebel·lió contra el sexe", sinó un toc d'atenció perquè les relacions sexuals puguin ser realment satisfactòries, i no només un imperatiu conjugal: "És la rebel·lió d'adonar-te que no ets un objecte i que també tens necessitats". Sexuals, però també afectives i emocionals. "Una sexualitat sana s'ha d'educar. Ara mateix, nosaltres estem descobrint que primer hem de solucionar moltes altres coses: que hem de tenir en compte les emocions i que ens hem de respectar", afegeix.

En el cas de les persones que tenen aversió al sexe i volen posar-hi remei, explica Ribas, se segueix una tècnica de desensibilització sistemàtica progressiva i exercicis de focalització sensorial, i es tracta com una fòbia més. "Una pacient m'explicava que tots els divendres a la nit, a la mateixa hora, el seu marit la cridava des del llit amb un simple: «Vine'm a fer pessigolles». Evidentment, després de tants anys, cada vegada que ella ho sentia li agafava angoixa, però ho feia igualment. És normal que això acabi generant un rebuig cap al sexe".

En tractar-ho com una fòbia, la por s'ha d'anar afrontant gradualment. "A vegades la persona ja no suporta que la toquin, ni tan sols que l'agafin de la mà pel carrer. Per això mai començarem amb penetració. Sempre intentem que es recuperin les carícies -ni que siguin als braços- o les abraçades", explica Ribas, i dibuixa un altre escenari: "Imaginem una parella que treballa tot el dia, i que quan es veu només es crida i discuteix pels fills o pel que sigui. Quin ambient crea això perquè el sexe vingui de gust i sigui realment satisfactori?"

Segons Emma Ribas, una sexualitat sana passa per "preservar la intimitat, la comunicació i l'erotisme". I afegeix: "Cal conèixer la pròpia sexualitat -sí, autoexplorar-se i descobrir-se a un mateix és sa!- i ser més assertius: saber que les nostres necessitats són tan importants com les dels altres". També és important treballar en l'autoestima, ser detallistes i cuidar la relació amb afecte més enllà del coit. "I pensar que la penetració no ho és tot, i que el sexe pot anar molt més enllà de la zona genital", conclou la psicòloga.

Una qüestió generacional?

Tot i que les generacions més joves no tenen inculcat el sexe com a obligatorietat conjugal, també reben altres tipus de pressions. "Ser verge està mal vist, i si coneixes algú se suposa que te n'has d'anar al llit amb ell i, a més, has de tenir un orgasme. I els nois sempre han d'estar preparats per a l'acció («Quin tràngol si els amics sabessin que no se'm va aixecar!»). Els joves també necessiten encara molta educació sexual -explica Emma Ribas-. Sovint ens ensenyen la part reproductiva de la sexualitat, però no a conèixer el nostre propi cos per poder transmetre a l'altre què és el que ens agrada i ens fa sentir millor".

El vaginisme, quan es vol però no es pot

L'aversió al sexe pot tenir moltes causes. Una de bastant comuna i poc coneguda -que pot donar-se en totes les edats- és el vaginisme, la contracció involuntària de la vagina que provoca dolor en el coit o quan s'hi introdueixen els dits o fins i tot un tampó. El malestar en practicar sexe acaba generant rebuig, però tot i això el vaginisme té un diagnòstic que, amb teràpia, se soluciona amb un índex molt alt d'èxit. "Primer intentem identificar-ne les causes. A vegades és per una tendència més rígida a nivell mental, per l'educació rebuda o per alguna experiència sexual traumàtica -explica la Dra. Emma Ribas, psicòloga de l'equip Somdex Dr. Santiago Dexeus-. Les dones encara tenen molts tabús, i en aquest aspecte es coneixen menys a elles mateixes. Com si la vagina no formés part d'elles, no se l'han mirat o autoexplorat mai. I acceptar-se i conèixer-se a un mateix és necessari per a una sexualitat sana", explica. Per superar el vaginisme, complementat amb la teràpia, sovint es treballa amb un estoig de dilatadors i una sèrie d'exercicis per poder mantenir relacions sexuals satisfactòries o tenir la possibilitat de quedar-se embarassada.

La submissió, un debat superat?

"Ser submises és el nostre veritable talent. Podem treballar i tenir molt més èxit, però el que més bé sabem fer, i el que respon als desitjos més profunds del nostre cor, és la capacitat de servir i unir les persones. [...] Una bona esposa sap acollir amb dolçor i paciència. Posposa la confrontació: controla les seves emocions i espera". Són declaracions a la revista Misión de la italiana Costanza Miriano, autora de l'exitós llibre Cásate y sé sumisa , editat per l'arquebisbat de Granada i que la setmana passada va situar-se a Amazon Espanya com el llibre més venut a la secció d'autoajuda. A Itàlia se n'han venut més de 50.000 exemplars.

Tot i que la submissió sembli una relíquia del franquisme, fins i tot les generacions joves la tenen inculcada, tal com explicava l'ARA a l'octubre: en una enquesta a 4.000 adolescents, un 51% acceptaven i afirmaven que qui t'estima et farà patir, un 40% creien que una dona fràgil té més encant i un 71% deien que a les dones els agrada que les protegeixin. Pel que fa al sexe, un 36,2% de les noies reconeixien cedir a no fer servir preservatiu i un 30% consideraven "normal" que se les obligui a tenir relacions sexuals.