OPINIÓ
Portada 17/10/2015

Ni radical ni exagerat

3 min

Quan arriben aquestes dates i comprovam quins són els recursos que rebran les Illes Balears, tant pel que fa a les previsions ordinàries que estableix l’actual sistema de finançament autonòmic com les previsions inversores territorialitzades que el govern central estableix a l’hora de presentar els Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any vinent, per cert aquestes cada vegada més esquifides, ens quedam tots els illencs amb un pam de nassos: ens posen al davant gràfiques, dades, rànquings diversos, de despesa per habitant, d’inversió per càpita, comparacions amb altres comunitats autònomes i el resultat sempre és el mateix, som els coers en tot!

A continuació es desenvolupa l’escenografia habitual, el govern balear, sigui del color que sigui, clama la injustícia que això suposa, fa passes per la reactivació del Règim Econòmic de les Illes Balears, i fins i tot enguany (i no és el primer pic) demana ajuda a la societat civil i a les entitats ciutadanes per crear plataformes reivindicatives, tots junts a reclamar un tracte més just per a les Illes. Les patronals posen el crit al cel, tothom remuga queixant-se d’un sistema de finançament que és terriblement injust per a nosaltres. Bé, això de tothom és un dir, els diputats i senadors illencs a Madrid procuren passar tan desapercebuts com sigui possible o com a molt ens prometen, sense treure gaire pit, que hi presentaran alguna esmena per millorar la situació, els del grup de l’oposició, mentre els del grup de govern ens parlen de qualque partida pressupostària miraculosa de la qual ens pertocarà alguna quantitat addicional.

No vull desanimar ningú a reclamar un millor finançament, sé que el sistema de finançament autonòmic és injust amb nosaltres, i fins i tot el podria titllar d’inconstitucional, ja que no respecta el fet insular que recull la Constitució espanyola. Però jo ja he deixat de creure en aquest tipus de protestes. Ni en la il·lusió de millorar una cosa que no ha funcionat mai com és el Règim Econòmic, que aquí ens el prenem seriosament però que a Madrid no va més enllà d’un simple espantall per venir a passejar-se per casa nostra en arribar les campanyes electorals i en posar peu a l’altiplà amagar-lo dins el calaix fins a la propera campanya. Com ens hem de creure això quan al Principat els donaren carabasses amb el Pacte Fiscal que en el seu moment va plantejar el president Mas! Fins i tot no crec ni en un teòric concert econòmic, on allò que importa no és la forma sinó el 'quantum' que determina la quota i, si aquest es generalitzàs, no seria aplicable; l’Estat quedaria plomat i sense un cèntim d’euro al calaix si totes les CA poguéssim gaudir de la quota basca.

El problema del finançament autonòmic dins l’Espanya actual és irresoluble. El funcionament d’Espanya necessita drenar recursos (espoliar) des de la perifèria (els que parlam en català) per mantenir la burocràcia i les elits polítiques de Madrid, a més de reforçar el pes econòmic de la capital com a mesura de precaució davant el comportament de la perifèria (farts del colonialisme econòmic a què ens sotmeten) i assegurar la pau social a les regions subsidiades, que no arrenquen econòmicament i s’han convertit en una mena d’esvoranc que engoleix fons europeus i estatals a balquena. Si aquest mecanisme deixa de funcionar, Espanya se’n va en orris; aquesta és la realitat pura i dura.

Aquest diagnòstic no és ni radical ni exagerat. Fa uns dies, revisant informacions, vaig rellegir unes declaracions de l’antic degà de Facultat d’Economia de la Universitat de València i avui conseller d’Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana, Vicent Soler, militant històric del PSPV-PSOE, on posava el dit a la nafra: “El centralisme ‘a la madrilenya’ i la uniformitat ‘a la castellana’ són conceptes vigents des de la Constitució del 1812. L’estat espanyol està concebut per afavorir les 400 famílies que el governen. Després hi ha classes subalternes o de serveis. Empresaris perifèrics que s’alimenten de les engrunes, adoren Madrid, viuen pendents de l’AVE i ofrenen noves glòries a Espanya a diari”, i afegia: “Hi ha una gran tradició de classe extractiva a Castella, heretada dels temps de la colonització d’Amèrica... Aquesta ràbia que envolta la defensa de la unitat d’Espanya no és més que una maniobra hàbil de les classes extractives i dominants per a preservar la integritat territorial de la qual es nodreixen”.

Cal diagnosticar el problema per cercar les solucions, i amb aquest diagnòstic hi estic totalment d’acord: el que els nodreix és la integritat territorial.

stats