Minimalismes simfònics

PollençaSven Helbig i el Fauré Quartett no varen omplir el Claustre de Sant Domingo. Per ventura era la manca de referències del programa que presentava el compositor d’Eisenhütten, ciutat que dóna nom a una de les petites simfonies que oferí dissabte vespre, exactament la sisena de les dotze que formaven el concert. No va ser possible omplir el pati de butaques, com havia succeït pràcticament amb la resta de programació del Festival. Seixanta minuts són els que duren les Pocket Symphonies d’Sven Helbig, que no cal oblidar que han estat gravades per a la Deustche Grammofon, com a referència indiscutible per esbrinar el nivell de la qualitat de la composició.

Està clar que la música simfònica contemporània fa una mica de front. Hi ha peces tan atonals que en fan difícil la digestió, però no és el cas, ni prop fer-hi. La música d’Sven Helbig la podríem emmarcar dins el minimalisme, d’harmonia reiterativa, una mica freda, però que arriba amb facilitat a l’espectador, sense necessitat de gaires referències, amb la qual cosa no es pot qualificar el músic, avui dia, de transgressor, per molt que utilitzi un sintetitzador per fusionar la música electrònica i la clàssica. De fet, el Fauré Quartett està format per piano, viola, violí i violoncel, d’una qualitat indiscutible, per a la precisa comunió amb l’aparell que branda el mateix Sven Helbig. Pocket Symphonies són dotze petites simfonies d’entre tres i cinc minuts, més o menys, amb una clara característica, la capacitat descriptiva de cada una de les composicions, com els mateixos títols: des d’Am abend fins a Schlaflied (A l’horabaixa i Cançó de bressol), o Frost, Urban Perfume, A Tear o Autumn Song, que va ser el bis que va oferir un cop acabades les dotze simfonies de butxaca, explicant que, per raons òbvies, no li quedava més remei que fer una repetició.

És cert que no era un concert golós sobre el paper, per la por d’allò desconegut, mancat de referències, com deia, però el públic anà entrant en el joc que li proposà el músic: en finalitzar la primera peça, Am Abend, per no saber com era l’estructura de cada una, ningú no va aplaudir, ni tan sols amb l’ajuda que arribà d’entre bastidors. Tot d’una va canviar el panorama i amb Gone, la segona simfonia, el públic va entendre, com a mínim, l’estructura musical del concert. Anà pujant la intensitat i la comunió entre espectadors i músics, per finalitzar amb el públic amb una dosi d’eufòria més enllà del previst.