Publicitat
Publicitat

Mateu Xurí i els germans Martorell fan ‘Glosa musicada’

Actuaren junts per primer pic dijous vespre al Museu de la Jugueta de Palma

Dijous vespre Glosa Musicada va aterrar a Ciutat, al Museu de la Jugueta, per a gaudi del públic assistent, que va poder fruir d’un espectacle inusual a la capital de l’illa durant una hora i mitja que va passar volant i en un escenari immillorable per a l’ocasió.

Glosa Musicada és un projecte de Mateu Xurí, el glosador més carismàtic i influent de la Mallorca actual, amb els germans Martorell, Manel i Pere, dos factòtums de la música popular, sense els quals no s’entendria aquesta expressió artística avui i aquí.

Conten ells mateixos que varen decidir ajuntar-se perquè coincidien una vegada i una altra als escenaris més diversos d’arreu de les Illes i mar enllà. Un hi era per glosar i els altres, per tocar. I possiblement cada un admirava allò que feia l’altre. D’aquesta atracció mútua, i per sort de tots nosaltres, degué néixer la idea de confluir. La música dels dos germans acompanyaria la glosa de Mateu Mates. Una aposta lògica i atractiva per una part, però innovadora i agosarada per l’altra. A Mallorca, tradicionalment, el glosat mai no ha anat acompanyat d’instruments. La glosa aquí és a veu pelada. El glosador, només amb el seu enginy i la seva veu, s’enfronta al públic que té davant i al glosador que té a devora. Amb la veu i el cor, i amb les entranyes, fins i tot. Però res més. Cap harmonia que dissimuli els silencis, cap acord que abelleixi el cant. Així ha estat al llarg dels anys, i dels segles, a Mallorca.

No obstant això, són molts els llocs del món on la poesia oral improvisada s’acompanya d’instruments. Sense anar gaire lluny, a Menorca la glosa no s’entén sense la música de les porgueres.

No s’inventen res, idò. Senzillament imiten, importen, evolucionen, de la manera natural en què sol evolucionar la cultura popular, bevent de tot allò que l’enrevolta.

Per formar el seu espectacle, han agafat tonades d’aquí i d’allà: algunes pròpies de la glosa de diferents territoris i d’altres que no s’havien fet servir fins ara per improvisar. La seva font tonadística és Biel Majoral, segurament la veu més autèntica que encara avui s’enlaira al cel de l’illa de la calma, tan plena de galejos, matisos i quarts de tons que fa emmudir tots els ocells que passen per devora. Xurí és bo, també, per escollir referents.

La glosa improvisada és l’origen i la base de l’espectacle, però al llarg de l’hora i mitja que dura hi ha temps per fer moltes coses, de manera que la improvisació conviu tant amb peces instrumentals com amb lletres elaborades, i forma així una amalgama molt ben seleccionada i capaç de satisfer les demandes del públic més variat i exigent.

Palma i Part Forana

Així com dèiem, i de manera malauradament excepcional, dijous vespre Glosa Musicada va oferir una actuació a Ciutat. Si encabim aquest projecte dins el moviment glosadorístic actual, constatam que entre el 80% i el 90% de les seves actuacions són a la Part Forana. Palma, avui en dia, és territori hostil per a la glosa, i tal vegada per a la cultura popular en general. Hi ha iniciatives molt positives i necessàries, com el projecte del teatre Mar i Terra, que segurament s’han d’acabar de consolidar. Més enllà d’això, només hi podem trobar petits reductes, oasis amagats dins el desert de la capital sense fesomia, iniciatives arriscades que vénen de la mà de persones valentes i sensibles a la cultura. En aquest cas, Pau Debon, el cantant d’Antònia Font, que no necessita més presentació. Debon és el responsable del Museu de la Jugueta i aposta per la bauxa ben entesa, els productes de la terra, la cultura com a forma d’entreteniment i la llengua com a element cohesionador de tot plegat. Cada dijous programa qualque espectacle al bar del museu: teatre, màgia, cançó... I Ciutat ja té un abeurador pels escadussers però assedegats cercadors de l’aigua fresca de la cultura popular, viva i revitalitzadora. Dins aquest marc va tenir lloc l’acte de dijous.

I ningú no en va quedar decebut. Tant l’organitzador com els convidats saben que el seu producte és de qualitat i, per tant, la seva aposta, tot i les dificultats, segura. No sabien quanta gent hi hauria, però estaven segurs que la que hi hagués en quedaria satisfeta.

L’amfitrió

Pau Debón hi era com a amfitrió i com a cambrer servil i amatent, però també com a espectador embadalit i complagut de la capacitat expressiva dels artistes convidats.

Els germans músics hi eren amb tots els seus instruments, amb tot el seu repertori, i més important encara, amb tota la seva barquera, el seu públic més fèrtil i més fidel. El vespre va donar per tant que, fins i tot en Toniet, el fill d’en Manel, va sortir a l’escenari a tocar amb els seus dos anys d’edat i la seva passió, tan extraordinària que ningú no pot entendre que càpiga a dins ell, de tan petit com és.

I Mateu Xurí hi era, com sempre, amb tota la glosa del món. Al margalidà li va bastar amb la primera intervenció per posar-se el públic a la butxaca. La seva facilitat per encadenar versos és admirada per tots els glosadors que l’acompanyen en la seva dèria, ves què ha de fer per l’espectador sorprès i admirat per la capacitat d’entrunyellar la glosa més senzilla. Xurí, com sempre, va saber connectar amb la gent; la seva glosa traspua emoció per cada porus de la pell i arriba endins, perquè surt d’endins.

El resultat de tot plegat va ser un èxtasi per als sentits. La gent que estima amb bogeria i desmesura allò que fa pot arribar a llocs de l’ànima inescrutables per la resta dels mortals. Perquè això succeeixi només fa falta un ambient acollidor, un públic àvid d’emocions i qualque persona que ajunti tot això, a la Part Forana, a Palma o allà on sigui.