Per vendre una gelera necessitam ser bons oradors. Si, a més de saber parlar, tenim aquesta 'xispa' que s’encén amb el sentit de l’humor, podem aconseguir un programa a la tele. Hauré de demanar a un humorista si el sentit de l’humor és innat, si s’adquireix amb unes tècniques que s’entrenen, si és qüestió de créixer entre persones que fan riure (ja sé que això pot tenir una altra interpretació) o si et ve de naixement. Ho he de demanar perquè ho desconec, però crec que puc esperar un ‘depèn’ per resposta. El que sí que sé segur que s’aprèn i que s’ha d’entrenar des de ben nins, encara que un en pugui tenir unes habilitats especials, és l’oratòria. Jo mateixa he lamentat moltíssimes vegades que, de nina, no m’ensenyassin a exercitar-la. No he entès mai aquest buit que se li feia a l’escola, arreu d’Espanya, a saber parlar en públic, que vol dir saber parlar (fins i tot quan una està tota sola més val que s’entengui). No ho entenia i encara menys ho entenc ara, quan, com dèiem al diari d’ahir, a les nostres escoles, instituts i centres universitaris, la d’ensenyar a ser un bon orador n’és la gran assignatura pendent. Per si no vàreu llegir la informació, copii el paràgraf inicial: “La comunicació oral passa per diferents fases: un 100% és el que es vol dir, un 90% el que es diu, un 50% el que s’escolta, un 40% el que s’entén i només un 20% el que es recorda l’endemà. Aquests percentatges, que recull un estudi elaborat per universitats nord-americanes, poden reduir-se encara més si l’orador no sap comunicar-se”. Així les coses, amb les dificultats que tenim molts per comunicar-nos oralment, o començam a posar-hi remei o més val pensar que això de parlar tot sols no és bogeria.
