OPINIÓ
Portada 22/08/2015

Llubí

3 min

He de reconèixer que les festes del meu poble mai no em deixen de sorprendre. Vaig sentir vertigen quan vaig saber que organitzarien un 'encierro' per Sant Fermí. Un cop més, el follet màgic que pul·lula per allà va voler que les vaquetes es convertissin primer en carretons d’entrenament –els de les banyes de brau amb rodes–; per després, a causa del seu elevat preu, quedar en petits toros de plàstic, que compraren per Internet. Aquests esquifits artefactes, el ferrer els va substituir les rodetes originals per una de bicicleta. Negrets, amb una cornamenta vermella, sobre desproporcionades rodes, semblaven sorgits d’una pintura de Dalí. La festa començà i, una altra vegada, l’esperpèntic cobrà traces de realitat i va transmutar en una irreverent bauxa sense pietat, en un exercici pràctic de desconstrucció.

Fabricar un somni des d’elements simples no és fàcil. El més meravellós del cas és que no succeeix una vegada, sinó que es repeteix any rere any, com si fos el més natural i senzill del món. Recordo una trepidant cursa d’artefactes amb rodes de coixinet de bolles baixant per la Canestreta –el vell camí de carro de l’estació, enclotat entre parets de pedra en sec i un pendent no inferior al 20%–. També el 'jaleo', que ja s’ha institucionalitzat, on els cavalls menorquins són substituïts per ciclomotors. Amb el seu caixer senyor elegit popularment. Sempre amb el mateix resultat: una perfomança col·lectiva, postmoderna i abrasiva de la societat de consum.

Un 'cavallino' rampant de rodes de coixinet, un caixer major en 'motoret' o l’esperit de Hemingway plastificat podrien constituir elements grotescs; no obstant això, donen pas a expressions lúdiques banyades d’un hedonisme particular. Sempre m’ha intrigat saber quina és la química que condueix a aquesta esquematització elemental i espontània. He arribat a la conclusió que és producte d’exaltacions atàviques. Hi havia qui deia que en el món de la pagesia no hi ha lloc per a la raó, la religió i, si m’hi insisteixen, tampoc per a la història. Possiblement no estava equivocat. En canvi, sí que hi ha espai per a la litúrgia. Fabricat a cop de badall. Si fos d’una altra manera, seria difícil explicar la pervivència d’una mena d’immoderació pagana reincident que rebrota quan un menys s'ho espera. És la floració de l’existencialisme a les praderies del simbolisme.

S'han de tenir dots de druïda per esbrinar i, després, barrejar conceptes que el temps ha anat codificant i xifrant. És com tornar a introduir saba a l’esquelet fibrós d’una fulla de figuera de moro que s'ha assecat unida a la planta. Al meu poble, qui millor representa aquesta qualitat és en Miquel Mosso. La capacitat de posar en transparència, sobre un suport d’ús quotidià, l’equivalent a maneres macerades de vell. Miquel posseeix l’instint depredador i la capacitat d’ensumar de lluny el necessari per caçar en aquest bosc juràssic. A més, crec que els anys de feina a la mina li ensenyaren a furgar entre les vísceres amb sagacitat forense. Però tot això no sorgeix per generació espontània. Existeix un brou de cultiu.

Estem parlant del centre de l'illa, en el pla de Mallorca més profund. No fa molts d’anys que escassejaven els senyals de trànsit per arribar-hi. Semblava expressament fet per allunyar els tafaners. Els camins són innecessàriament revirats. El viatger sempre haurà de salvar la trampa d’un revolt traïdor i serà incapaç d’esbrinar quin és l’obstacle natural que havien de sortejar. Sembla que algú ha volgut recordar que el caràcter remot del centre no és una percepció geogràfica, sinó una condició inherent a la pròpia idea. Un cop més, el follet màgic ha jugat amb l’espai i el temps i ens ha portat, de ple, al món de la relativitat.

Una bona part del terme són terres primes i pedregar. Com més terres, més pobres, deia algú. La vinya era el cultiu que millor s'hi adaptava. Possiblement, per això les nombroses fàbriques de licor d’un temps, ara deslocalitzades en algun polígon industrial. Les tapereres, un invent prodigiós de la natura, coven l’hivern sota terra mentre els cereals creixen i, un vegada segats, rebroten espontàniament, en un cicle natural d’aprofitament màxim. Ara, les tàperes amb prou feines no es recullen, obra i gràcia de la globalització i la cobdícia empresarial. El lloc, l’espai vital, incentiva el detall, el saber aprofitar al màxim, la minuciositat, el reciclatge i l’enginy. Per damunt de tot, l’enginy i la imaginació com a valors creatius.

Aquest és el context. Tenint en compte que la velocitat de la llum roman constant en el món de la relativitat, el revolucionari és demostrar que la festa és la filla de l’enginy i no la mare del consum.

stats