Una de les notícies d’aquest agost que ha suscitat més comentaris ha estat la de la salutació en català que va fer el jugador de futbol Mateo Kovačić, el nou fitxatge del Reial Madrid, en la presentació davant els seguidors del seu nou equip. A part de la varietat d’opinions contraposades sobre la certesa d’aquest fet, el que és notícia és que, precisament, hagi estat notícia.
En principi podria semblar equiparable a altres moments estel·lars en la biografia de determinats personatges: la Sara Mago d’Esperanza Aguirre quan era ministra de Cultura espanyola, el “Viva Honduras” que va adreçar el ministre Federico Trillo a les tropes d’El Salvador, la interpretació de l’himne de Riego del trompetista australià en la cerimònia de la final de la Copa Davis, el més proper informe Trepitja de la inoblidable Camps...
No cal dir que cosa tenen en comú, però no són equivalents al de futbolista. Així com la comicitat o la irritació provocada en determinats sectors és comuna en tots els casos, hi ha una diferència clara: el ridícul d’aquests darrers casos es fonamenta en errades i desinformacions, comprensibles o no, del protagonista. En canvi, la patinada del jugador croat del Madrid no tendria gaire importància si no es produís en un context clar de desigualtat acceptada com a natural pel discurs polític i, en conseqüència, també per una part considerable de la població. Ens referim als processos de minorització lingüística que tan arrelats estan en les essències de l’estat espanyol.
Si, el dia de la presentació al Camp Nou, un nou fitxatge del Barça s’adreça als assistents amb un “Buenos días a todos”, en castellà, no és notícia ni objecte de discussió dels tertulians. En canvi, que a Madrid ho hagi fet en català ho ha estat, notícia, i també objecte de burla, d’atacs virulents, d’acudits i d’adhesions cíniques.
Aquest fet és una demostració pràctica del tractament desigual que pateixen les llengües i, naturalment, els ciutadans. A Barcelona, en una situació així, es pot saludar en català o en castellà amb normalitat. A Madrid no es pot saludar en català; el rebombori d’aquests dies ho demostra. Part de l’espanyolitat rebutja amb indignació l’ús, a la capital de l’Estat, d’una de les llengües oficials i pròpia d’una part del territori integrant d’aquest Estat.
No es tracta que a Madrid s’hagi de saludar en castellà, sinó que no es pot saludar en català. Si el jugador hagués fet la salutació en anglès, en croat o en italià, per exemple, segur que el tema de la llengua no hauria estat objecte d’escàndol, ni tan sols d’atenció. Per tant, és evident que els qui han demostrat indignació pel fet no és perquè volguessin que ho fes en castellà, sinó perquè no han tolerat que ho fes en català. Demostrarien més respecte per qualsevol llengua estrangera que per una llengua pròpia –des del seu punt de vista, com a mínim– d’una quarta part del territori “nacional”. I ja sabem que qui no respecti la teva llengua no et respecta a tu; avui dia ja en tenim prou exemples.
La desigualtat entre les llengües de l’Estat es manifesta ja en la redacció de la Constitució i en el comportament de bona part de la gent, entre els quals hi trobam també polítics i funcionaris. I aquests dies el jugador croat ens ha brindat una altra lliçó pràctica sobre la desigualtat, supòs que involuntàriament. Una situació igualitària, des del punt de vista lingüístic, seria que, si a Madrid –com ha passat ara– és un fet excepcional i censurable usar el català públicament, ho hauria de ser a Barcelona parlar en castellà, o que als dos llocs fos habitual i acceptat usar qualsevol de les dues llengües –com passa cada dia a Barcelona i a la resta dels territoris del domini lingüístic dins l’estat espanyol. No cal dir que, a parer nostre, l’opció preferible seria la que es produeix a Barcelona: que tant a un lloc com a l’altre es poguessin expressar en català, en castellà i en qualsevol altra llengua amb normalitat.
Si hi hagués tradició de tractament igualitari de les llengües, el debut del ben intencionat Kovačić no hauria estat tan accidentat com ha estat; pitjor, per a alguns, que el de Jonathan Woodgate, que en el seu primer partit amb l’equip madrileny va fer un gol en pròpia porta i fou expulsat.
En resum, no s’entén que, amb aquesta insistència a alimentar la desigualtat existent que demostra determinada ciutadania espanyola, puguin aspirar que la població discriminada vulgui continuar formant part d’una estructura que els assegura una posició de supeditació de manera permanent.
