Publicitat
Publicitat

HISTÒRIES DE LA TELE

L’home que sabia totes les respostes

Els nord-americans estaven enganxats als concursos de la ràdio. Va ser fàcil que als anys 50 el gènere funcionés també a la televisió. En una època en què els Estats Units començaven la carrera tecnològica contra la Unió Soviètica, el coneixement es va convertir en un valor en alça per als ciutadans. Els concursos televisius de preguntes eren una bona metàfora d’aquest sentiment. Van arribar les competicions per veure qui sabia més coses. Concursos com Dotto i Twenty-One feien rècords d’audiència. Van portar les tècniques televisives del gènere fins a límits insospitats: augmentar el volum econòmic dels premis, reforçar l’emoció amb efectes de so i fins i tot engegar al màxim la calefacció en moments puntuals per fer suar els concursants i potenciar la sensació de patiment i èpica. Però l’emoció va durar poc. L’any 58 es va acusar aquests concursos d’estar manipulats precisament per controlar l’emoció del joc i millorar l’audiència.

La primera decepció va arribar amb Dotto. Es va saber que els productors facilitaven les preguntes i les respostes correctes als concursants conscients que l’audiència quedava atrapada amb els cervells privilegiats que ho sabien tot. Però el daltabaix mediàtic més important va arribar amb el Twenty-One. De l’enfrontament entre els concursants Herb Stempel, un funcionari de l’Ajuntament de Nova York, i Charles Van Doren, un catedràtic de la Universitat de Colúmbia, fins i tot se n’ha fet una pel·lícula. Després d’haver aconseguit una morterada insòlita, Herb Stempel va caure derrotat a l’última pregunta, cosa que va afavorir el seu rival. Li van preguntar quina pel·lícula havia guanyat l’Oscar el 1955. Stempel va dir La llei del silenci, però la resposta correcta era Marty. L’error va sorprendre, perquè Stempel havia admès amb anterioritat que Marty era un dels seus films preferits. Pocs dies després Stempel va explicar que l’havien entrenat per saber les respostes i que aquesta pregunta l’havia fallat per ordre del productor. El concurs volia afavorir Charles Van Doren, que s’estava convertint setmana rere setmana en una mena d’heroi nacional. Fins i tot va ser portada de la revista Time. La NBC va acusar Stempel de mal perdedor. Però un altre concursant els va acabar d’ensorrar. James Snodgrass va demostrar tenir una còpia de les preguntes i les respostes per avançat. Se les havia enviat ell mateix per correu certificat dos dies abans d’aparèixer al programa. Aquesta va ser la prova definitiva que el Twenty-One estava manipulat, i el gènere del concurs als Estats Units va entrar en una profunda crisi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF