L’any 62 abans de Crist, Ciceró va acceptar la defensa d’un fosc poeta grec anomenat Àrquies a qui volien retirar la ciutadania romana. En el seu discurs va fer una encesa defensa dels estudis d’humanitats ( studiis humanitatis ) com a via tant per excel·lir en el cultiu de les arts com per accedir a les més altes magistratures de l’estat. Aquest discurs ciceronià va ser redescobert 14 segles més tard, l’any 1333, per Francesco Petrarca, que el va convertir en una mena de manifest iniciàtic d’un nou moviment que canviaria per sempre la història d’Occident: l’humanisme.
Des de llavors el progrés científic de la humanitat ha anat de bracet de l’estudi de la història, la llengua, l’art i la filosofia, uns sabers que configuren una base sòlida per afrontar els grans salts que ha fet l’home per alliberar-se del dogmatisme i la superstició pròpies de l’Edat Mitjana i passar a construir el ciutadà crític protagonista de la història que va néixer amb la Il·lustració. El saber, doncs, ens ha fet lliures.
Actualment, però, n’hi ha que posen en qüestió la utilitat d’aquests coneixements en un context cada vegada més tecnificat i orientat cap als sabers anomenats pràctics. I en cada reforma educativa s’ha perdut un llençol: el llatí i el grec, la història de l’art, la filosofia i ara fins i tot la música. Aquest arraconament de la formació humanística en els plans d’estudi és un greu error que hipoteca el futur dels nostres joves.
Tal com expliquen avui a l’ARA experts com Josep Ramoneda i Gregorio Luri, les humanitats forneixen les eines intel·lectuals que permetran a l’estudiant adaptar-se millor a un context laboral tan incert i canviant com l’actual, en què els coneixements pràctics queden ràpidament desfasats i són substituïts per noves necessitats.
A part d’aquesta visió més pràctica si es vol, les humanitats també són imprescindibles per formar ciutadans capaços de generar pensament crític, necessari per fer evolucionar qualsevol societat, construir projectes col·lectius i avançar cap a la justícia social. Ciceró ja ens ho va dir fa més de 2.000 anys: progrés i humanitats són dues cares de la mateixa moneda.
