'Hipsters':Quan anar a la platja és massa 'mainstream'

BarcelonaEn una mà, un cigarret d'embolicar, a l'altra, un got ben gran de l'Starbucks. Una camisa vermella de quadres s'entreveu sota la jaqueta, i el rostre està cobert amb un barret, unes ulleres de pasta, uns cascos grans de música i, per si no n'hi havia prou, també amb una barba ben llarga i frondosa. Què és? Sense cap dubte, un hipster .

A part de saber quina pinta fan, se'n sap alguna cosa més? ¿És una moda, una filosofia o un estil de vida? La definició general diu que són joves de ciutat, d'entre 20 i 30 anys, que es caracteritzen per dur un estil de vida alternatiu que opta per la música, el menjar, les pel·lícules i l'art poc comuns. Entre les seves aficions més apreciades hi ha el cinema independent, l' indie rock i l'estètica vintage . El seu antònim seria el mainstream , que ve a ser l'estètica i els costums més majoritaris. Aquest corrent té una intensitat diferent depenent de la ciutat. A Londres i a París tenen molta força, però el seu lloc per excel·lència és Williamsburg, un barri de Nova York.

Els anys 40 als EUA

El concepte hipster , però, ja fa gairebé un segle que existeix, i per acabar-lo d'entendre cal viatjar uns quants anys en la història.

Neix durant els anys 40 als Estats Units per fer referència a un grup de joves urbans de classe mitjana i alta que imiten l'estil de vida dels músics afroamericans, que lluiten per sobreviure a través de la música swing i el jazz. L'expressió deriva de la paraula hip , que significa "estar assabentat". Primer se'ls deia així als mateixos músics, però més endavant també es va començar a utilitzar per als seus seguidors, ja que sempre estaven a l'última de totes les novetats del jazz .

Aquests joves contestataris i individualistes s'apropien de la cultura negra i s'aferren a aquest nou moviment com a forma de protesta, rebutgen tot el que és comercial i viuen intensament el present. L'escriptor Norman Mailer fa una anàlisi d'aquesta nova subcultura al seu assaig The White Negro , del 1957.

«Jo no sóc 'hipster'»

El nou concepte de hipster , però, ha rebut diverses crítiques i sovint no es considera una subcultura, sinó més aviat una moda passatgera que agafa influències de diversos moviments alternatius de la postguerra, com el hippie , el grunge , el beat o el punk , però en comptes d'utilitzar aquestes expressions del passat per reivindicar-se, es conformen amb la seva estètica sense tenir en compte la filosofia que acompanya aquests estils i els dota de sentit. Potser és fruit d'aquesta crítica que la majoria de hipsters , com escriu Mark Greif al seu estudi sociològic What was the hipster? , publicat el 1957, no reconeixen ser-ho.

Tot i que ara ser un hipster s'associa a ser un simple modernet , i sovint es redueix a comprar-se roba de segona mà, portar dispositius Apple a la butxaca i no perdre's festivals de música com el Sónar o el Primavera Sound, cal tenir en compte que el concepte engloba persones ben diverses. Sí que hi ha qui afirma que el seu llibre preferit és On the road perquè és cool , encara que no sàpiga ni el nom de l'autor (Jack Kerouac). Però també hi ha lloc per als que esperen el Sónar amb candeletes durant tot l'any i quan arriba es deixen estar de sabates fashion i es posen unes vambes ben còmodes per poder saltar durant hores i hores.