Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

Gràcies, María de los Llanos Lozano

Algunes persones han nascut per exercir la docència: tenen una habilitat innata per ensenyar, per transmetre coneixements i, a més, fer-ho de manera amena. María de los Llanos Lozano Guevara, na Llanos, n’era una. Aquesta dona que ens acaba de deixar és un dels millors exemples que em vénen a la memòria per definir el que és un mestre, un professor per vocació. I estic convençuda que és l’exemple que vindria al cap a molts dels alumnes que han passat per les aules de l’Institut Santa Maria d’Eivissa durant generacions i generacions. Ha estat també la matriarca d’un col·lectiu de professors i professores especials pel seu compromís i per una nova manera de dirigir una aula.

Llanos sentia passió per l’ensenyament i se li notava. Sentia passió per la Filosofia i també se li notava. Se sabia mare acadèmica de tots els que passavem per les seues mans. Sabia transmetre als alumnes la seua devoció i ho feia d’una manera magistral. No ens adonàvem que, mentre ens relatava episodis de l’antiguitat clàssica farcits d’anècdotes, ens estava ensenyant Filosofia. No ens adonàvem tampoc de fins a quin punt ens ajudava a extraure reflexions pràctiques per a la vida a partir dels principis dels diferents moviments filosòfics que des de l’antiguitat intentaven donar un sentit al món. Però ho feia. I ho feia de tal manera que tot semblava molt fàcil. I el que era una assignatura fins aleshores avorrida, incomprensible i dura es convertia en una hora única, fàcil i esperada. Perquè rèiem, escoltàvem en silenci -en aules de 50 adolescents-, participàvem, preguntàvem i debatíem. I vàrem aprendre a parlar amb naturalitat de senyors aparentment tan llunyans per a un adolescent com Plató, Aristòtil, Sòcrates, Epicur, Heràclit o sant Agustí. De fet, ella i Fina Matutes, l’aleshores professora de literatura -un altre referent- ens parlaren per primera vegada de Ramon Llull. Encara record com ens contava el mite de la caverna de Plató, a través del qual ens transmetia una al·legoria de l’ensenyament i de la vida, o com escenificava la mort de Sòcrates. Ella actuava i nosaltres érem el seu públic entregat. Cada classe era diferent, cada classe era una lliçó, cada lliçó era un aprenentatge profitós.

En ocasions ens contava que moltes coses que passen ara ja han passat abans i tornaran a passar en el futur, i que tot es pot explicar a través de la filosofia. En altres, teníem l’oportunitat de conèixer el seu temperament. Això passava quan estiràvem massa la corda. No deia res, no calia. Aturava l’explicació i et fulminava amb la mirada. No li feia falta res més.

Ara fa vint-i-dos anys va publicar Apuntes sobre historia de la Filosofía, un resum d’alguna d’aquelles classes que encara puc visualitzar. Però no era només el que deia, sinó sobretot com ho deia.

Llanos Lozano representava -representa- aquest col·lectiu de professors el compromís dels quals anava més enllà de l’assignatura i es prolongava en un cafè, en una xerrada després de classe o en un sopar de final de curs que s’allargava en una sobretaula d’hores. Érem uns adolescents que trobaren en ella i altres docents uns referents, tan necessaris per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes en un país que començava a sortir de la foscor.

Com a totes les de la seua generació, exercir una professió li va suposar un cost personal afegit, cost que encara pagam però que és menor i més fàcil d’assumir gràcies a dones com ella. Persones com María de los Llanos Lozano Guevara ens obriren la porta i atorgaren carta de naturalitat a un dret que es va assolir gràcies a voluntats com la seua.

Passaren els anys i l’adolescència. Anàvem abandonant l’institut, però no la relació amb alguns professors. No vàrem perdre el contacte ni quan sortírem d’Eivissa per començar la universitat i la vida adulta. Continuava el respecte i l’agraïment pels coneixements adquirits. Després, amb el temps, pels seus llibres, com ara els cinc volums de Desde mis ojos, memòries literàries i personals en què repassava fets, persones i afectes. Ara, ens queda la seua memòria. Gràcies.