A TOTHOM ENS DEU passar un poc el mateix. Els que informam i els qui som informats ens trobam entre l’embafada de la corrupció, dia sí i dia també, i el deure de conèixer-la, de reconèixer-la i de denunciar-la. No podem permetre, ni aquest país s’ho pot permetre, el grau de robatoris al patrimoni públic (alguns ja condemnats per la justícia i d’altres encara només sota sospita) que hi ha hagut en aquesta societat i en concret des de les institucions creades per mantenir la justícia, el civisme i tots els fonaments del país. El patrimoni públic, no cal dir-ho, és més que sagrat, perquè ens permet millorar la qualitat de vida de tots, i en tots els aspectes. Ens permet créixer com a país i invertir en aquest creixement. I aquesta és una consciència que massa sovint no hem cultivat. D’aquí les conseqüències. La crisi, a la qual tot se li atribueix, és només una part d’aquest mal que afecta Espanya. ¿Com podem permetre, ara mateix, que el partit que governa l’Estat estigui sota l’ombra del dubte per una corrupció que encara és presumpta però que és immensa? Serveixi només com a exemple, però l’altre dia un nebot meu em deia que a la seva universitat, a Suècia, el rector havia hagut de dimitir perquè havia “despistat” una botella de vi d’un dinar de la institució pública. Implacable la societat, però impecable també. Perquè es comença així i s’acaba amb un compte descomunal a Suïssa. A hores d’ara, i veient el volum que està agafant tot això, una es demana fins on arribarà l’ombra de la corrupció i, sobretot, fins on serem capaços, com a país, de consentir que els que estan sota qualsevol ombra de sospita ens representin des de les màximes instàncies. Només entre tots ho podem aturar.
