Record que, pocs dies abans de celebrar-se les eleccions europees, vaig demanar a uns amics qui era aquell Pablo Iglesias la cara del qual figurava com a anagrama electoral d'una candidatura, Podemos –fet d'un personalisme inèdit en la nostra cultura–. Em respongueren que sortia a una tertúlia de La Sexta. Jo procur llegir la majoria de diaris digitals cada dia, però, com que no mirava aquell programa, no coneixia el personatge. Vet aquí, però, que Podemos fou la gran revelació de les europees, ja que aconseguí cinc diputats. A partir del gran èxit electoral, Iglesias i Podemos s'han convertit en un fenomen mediàtic. Els seus principals dirigents són omnipresents, per bé i per mal, als informatius de ràdio i de televisió i a les pàgines de tots els diaris, per no parlar de les nombroses tertúlies televisives tan de moda. Paral·lelament, les enquestes que es publiquen gairebé cada quinze dies auguren un fulgurant ascens de Podemos, que arriba a superar en intenció directa de vot el PP i el PSOE.
Una cosa semblant ha passat amb Ciutadans, un partit únicament circumscrit a l'àmbit de Catalunya que, de la nit al dia, apareix a les tertúlies televisives estatals. Durant mesos, Albert Rivera s'ha queixat amargament del fet que era marginat pels mitjans de comunicació catalans, mentre acumulava hores i més hores a les cadenes estatals malparlant d'Artur Mas i del procés sobiranista de Catalunya. A les primeres eleccions que es convoquen, les anticipades d'Andalusia, Ciudadanos s'hi presenta, improvisant candidatures, i obté ni més ni manco que nou diputats i supera Esquerra Unida. I, tal com va passar amb Podemos, el procés es repeteix, Ciudadanos és la nova revelació mediàtica i Albert Rivera el nou polític de moda. Ràpidament, tots els mitjans de comunicació publiquen enquestes que confirmen que el bipartidisme ja no és cosa de dos, sinó de quatre, pràcticament empatats.
I mentrestant jo, que em pensava conèixer aquest món, em deman, una vegada i una altra, quins són els mecanismes pels quals un personatge, o un partit polític, és elevat a les poderoses pantalles televisives. Qui decideix i per què que un i no un altre es converteixin en candidats a obtenir el poder. Però una cosa sé certa, i és per què determinats partits no existeixen per a aquestes grans plataformes mediàtiques. D’aquest autèntic bombardeig televisiu, en són exclosos CiU i el PNB, malgrat que governin en els seus països i tenguin grup parlamentari a les Corts; en són exclosos partits de llarga tradició democràtica i de comprovada honestedat política: com ERC o les CUP a Catalunya, el BNG a Galícia, Compromís al País Valencià, MÉS a Balears i la Xunta a Aragó; per no parlar dels partits representatius del món abertzale a Navarra i al País Basc. Tots aquests partits, amb més tradició, representativitat i, molts d’ells, amb anys de lluita contra la corrupció, són marginats i desconeguts per a la majoria de ciutadans de l’Estat i, malauradament, per a molts dels ciutadans dels seus respectius territoris, ja que només s’informen a través de les cadenes de televisió estatals.
L’exemple més clar és el de Compromís al País Valencià, un partit que té una gran implantació municipal i que ha denunciat i combatut la corrupció del PP valencià en un context informatiu totalment hostil. I no deixa de ser una terrible injustícia que ara, gràcies a la influència televisiva, possiblement seran superats per alguna d’aquestes noves formacions, els membres de les quals han callat i consentit la corrupció dels governants valencians durant tots aquests anys. Nouvinguts a la política o, en alguns casos, oportunistes rebotats d’altres partits ara pretenen abanderar la lluita contra la corrupció i recolliran els fruits que varen sembrar els que han fet una llarga travessia del desert.
Tot fa pensar que els canvis estan preparats perquè no canviï res del més substancial. I això, a Espanya, no és res més que el model territorial centralista, del qual emana el malbaratament de recursos que ens ha abocat a aquesta terrible crisi. Fixem-nos, si no, que les dues alternatives polítiques, Podemos i Ciutadans, ja s’han manifestat contràries al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya i, per extensió, dels de la resta de nacions de l’Estat –Monedero va dir que fa 500 anys que estam junts–. I, malgrat que ambdues formacions es declarin republicanes, han advertit que ara aquest debat no toca.
Això explica per què l’espai audiovisual és com és, amb centenars de cadenes estatals, on no hi caben dues emissores que emeten en català a casa nostra. I és que, per l'oligarquia espanyola, també per l’oligarquia mediàtica, només hi ha lloc per als qui no qüestionen l’actual model d’Espanya.
