MÚSICA
Portada 29/07/2014

“Ewig, ewig, ewig”

i
J.a. Mendiola
2 min

PollençaEl títol és el mateix que vaig utilitzar quan Josep Vicent i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears la varen interpretar en el setè concert de la temporada a l’Auditorium i que una petita errada el va deixar convertit en ‘Weig, weig weig’, que per descomptat no vol dir el que canta la mezzosoprano, i que significa “eterna, eterna eterna” i repeteix nou cops en el darrer poema, El comiat, dels sis que formen la composició i que va escriure el mateix Gustav Mahler, barrejant-lo amb els de Mong Kao-Yeng i Wang Wei. La resta són quatre de Li Bay i un cinquè de Chang Tsi. Dit això, de Das Lied von der Erde (La cançó de la terra) de Gustav Mahler, en versió per a orquestra de cambra d’Arnold Schömberg, podria repetir paraula per paraula el que deia per a l’ocasió, amb la variant d’una petita anècdota i la del tenor, en aquest cas Albert Montserrat, mentre que de mezzosoprano repetia la menorquina Lorena Medina. Val a dir també que el director no va donar cap explicació com en ell és costum. Repetiré una mica de memòria el que va explicar Vicent, com per exemple que es tractava d’una estranya composició semblant a una simfonia que el músic mai no va poder sentir sobre un escenari o que es podia gaudir de cadascun dels instruments com si de solistes es tractés. Està clar que Mahler molt menys no va poder escoltar la versió de Schömberg, qui tampoc no la va poder finalitzar. Tasca que va completar el compositor alemany Rainer Riehn l’any 1980.

Tornant al concert que obria el 53è Festival de Pollença, cal dir que Vicent, com en l’anterior ocasió, va augmentar el nombre de músics que aconsellava Schömberg per a aquesta peça que segons Eugenio Trias al seu vademècum La imaginación sonora és complementària de la vuitena simfonia de Mahler, perquè aquesta parla de la gnosi celeste, mentre que Das Lied von der Erde parla de la gnosi terrestre. Per altra banda, els dos cantants varen estar a l’altura de les circumstàncies. Profunda i vellutada la veu de Lorena, hi posà color i passió, mentre que Albert Montserrat, de veu profunda, d’aquestes que els italians diuen tenor di forza, encertà perfectament el personatge que canta les excel·lències del vi i de l’amistat.

Arribam al final i, per tant, a l’anècdota. Se m’acostà una senyora i em va dir allò de “vostè escriu d’això”. Sí, li vaig contestar, i em va etzibar: “Idò miri, totes aquestes diapositives se les haurien pogut estalviar, no feien més que nosa i distreure. I la música és tan bona i expressiva que ja n’hi ha prou”. Era l’obra gràfica de Joan Bennàssar que havia pintat per a l’ocasió i que s’exhibia com a teló de fons del concert. A mi no em va fer nosa ni companyia.

stats