Publicitat
Publicitat

LA LLAMBREGADA

Espectacle amb un home discret

Va demanar respecte i intimitat per afrontar la malaltia. Tenia tot el dret a ser discret. Era la “seva” malaltia, era la seva vida i ell decidia. I va decidir no convertir-la en un espectacle públic. I ara que ja no pot defensar-se, què ha passat? Exactament el contrari del que ell volia, del que ell va reclamar. Xou i més xou. Hores i hores de buscar l’emoció i d’intentar tocar la fibra, quan del que es tractava era d’informar. Informar, una paraula en desús. Hem convertit la mort en un espectacle. En una competició a veure qui fa cara d’estar més trist. És la comunió social de la llagrimeta per la llagrimeta. Multiplicada per l’infinit. És una cursa a veure qui treu més gent sentint-ho molt. Es tracta d’anar pel carrer i preguntar-li al primer que passi una valoració. “No, perdoni, és que mai de la vida vaig intercanviar amb ell una sola paraula”. Tant se val, vostè opini. I si pot ser, emocioni’s. I repetim-ho una vegada i una altra. Com més hores i més pàgines, més dolor demostrarem i més practicarem el bonisme social. És del que es tracta. Ei, i anem també a preguntar a qui en vida va intercanviar més que paraules amb el difunt i permetem-lo que es vesteixi de bona persona. I que engegui la màquina del cinisme i la desmemòria. Escolti, però si vostè va apunyalar-lo, que tots ho vam veure. Coi, tingui la decència, almenys, de callar. Digui que està afònic i deixi-ho córrer. Escolti, que el silenci és molt bo. I elegant. I respectuós. Sobretot amb qui va demanar-lo en vida. Algú que diem admirar i estimar, però a qui traïm la memòria subvertint la seva voluntat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF